Si hi ha algun mite èticament atractiu -per dir-ho així, per a tots aquells que no estiguin de tornada de tot requeriment ètic- és el d'Antígona, la princesa de Tebes que afronta la mort emparedada per no deixar que el cadàver del seu germà sigui abandonat als voltors i al feram. Es tracta d'un tema present d'una manera punyent en l'obra de Salvador Espriu, des de la primera versió de la tragèdia Antígona, escrita entre l'1 i el 8 de març de 1939 -poc després de l'ocupació de Barcelona per les tropes «nacionals» i cal tenir ben present aquesta dada-, però no publicada fins 1955 (per l'editorial Moll, com un dels primers volums de la col·lecció Raixa), refeta des del novembre de 1963 al febrer de 1964 i repassada pel setembre-octubre de 1967; i encara fet parlar el personatge en una de les proses de Les roques i el mar, el blau, realitzades entre maig de 1975 i abril de 1981 i publicades el mes de novembre de 1981. Si la recepció efectiva de la poesia requereix usualment molt de temps, sembla evident que aquest també és el cas pel que respecta a la seva composició o escriptura (i no importa ara si parlam d'una obra de teatre o d'unes proses poètiques, la parenta pobra/rica es pot donar no sols en qualsevol gènere literari ans també en qualsevol art).
Precisament en aquesta prosa de Les roques i el mar, el blau, Antígona anticipa: «Esdevindré la santa per excel·lència, l'única santa indiscutible de l'antiguitat». Futur amb el qual ens declara la seva total disconformitat, com, igualment, esfereïdorament, «el meu desig d'emparar-me en el mur altíssim, en la llisa paret benigna de la mort», una de les intencions més colpidores que se'ns han fet arribar des de la magnífica obra del poeta de Sinera. Rosa M. Delor, en el seu treball fonamental, Salvador Espriu, els anys d'aprenentatge. 1929-1943, ens fa veure o reparar que, si l'Antígona de la peça de teatre de 1939, fidel a la interpretació de Sòfocles, es deixa condemnar per Creont pel fet que considera que la seva obligació fraternal de soterrar o enterrar les despulles de Polínicies és més important que la seva submissió a les decisions del rei de Tebes -en definitiva que el seu amor pel seu germà és més fort que qualsevol altre lligam-, en canvi en la prosa publicada el 1984, Antígona sembla experimentar uns sentiments molt diferents, ja que es refereix a les despulles del seu germà com «el cadàver nu, negre de sang, el cos que em repugna i em repel·leix».
Per descomptat, el caràcter sobiranament ètic de la protagonista de l'obra de teatre queda del tot reblat en el seu últim parlament: «No sé si moro justament però sento que moro amb alegria... Que la maledicció s'acabi amb mi i que el poble, oblidant el que divideix, pugui treballar. Que pugui treballar i, tant de bo que tu, rei, i tots vosaltres el vulgueu i el sapigueu servir». De tota manera, malgrat el seu respecte pel mite, no hi ha dubte que, amb el pas dels anys, Salvador Espriu va modificar, en part, el seu lliurament inicial a la figura mítica que tant l'havia mogut i commogut. En la seva refeta de finals de 1963 i començaments de 1964, va incorporar a l'obra un nou personatge, el Lúcid Conseller, una mena d'encarnació de l'Espriu més sarcàstic, que es despatxa amb la parrafada següent: «Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s'entén... Ningú no contemplarà la d'Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n'esborrin a la consciència els complexos motius. El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític, i convindria a Creont de decretar un notori mitjà d'abreujar-lo, encara que sovint les pitjors crueltats no alteren la nostra indiferència i ens trasbalsa, en canvi, una tonada estúpida». És el mateix Lúcid Conseller que, a un altre moment de la tragèdia, entima al públic o més aviat al lector (perquè l'obra s'ha representat molt poques vegades, i duu sense representar-se moltíssims anys): «No és difícil de conviure a Tebes, és impossible». No hauria de caldre recordar que Antígona és també una molt intel·ligent reacció a la terrible guerra incivil de 1936-1939 i al secular caïnisme de Sefarad.
Recoman encaridament l'edició d'Antígona de El cangur d'edicions 62, a cura i amb una introducció de Rosa M. Delor i un estudi d'Alfred Badia, amb un apèndix, de més a més, que recull la prosa de Les roques i el mar, el blau més amunt esmentada.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.