Els Hostalets és un vell barri de ciutat. És quelcom més que un barri. És una filosofia del viure que els fundadors de la zona deixaren impresa als edificis d'un sol pis i als carrers rectes i estrets que el conformen i que alguns dels descendents d'aquells afortunats mantenim amb força. Gràcies a la grossa de la Loteria de l'any tirurany, una munió de menestrals pogueren sortir de Ciutat per establir-se lluny, crear el nostre barri, prou enfora de les murades, cercant pau i tranquil·litat. De tot hem tingut els hostaleters, menys pau i tranquil·litat.
És sabuda cosa que la ubicació del barri vingué determinada pel ram de guerra que a la mitjania del segle XIX encara exigia un ample espai erm, d'acord amb el radi d'acció de les bombardes d'un temps. Així, idò, quedava assegurada la defensa artillera de Ciutat. Defensa que mai fou necessària, perquè els perills a casa nostra solen venir de la mar i, de poc ençà, del cel. Tot això, de bon de veres, és altra història.
Em diuen que el barri dels Hostalets és un barri protegit. No sé si catalogat, protegit parcialment, protegit íntegrament o declarat BIC. No ho sé. Des de fa molts d'anys pens que la protecció que donen les lleis de patrimoni és una salvaguarda tan minsa, que pot ser estaríem millor desprotegits.
Les lleis poden canviar i de fet canvien amb una facilitat astoradora i més des que el monument històric es convertí en un ximple BIC, i de tots és sabut que un bic quan acaba la tinta, es tira i se'n cerca un altre. Emperò si el barri està protegit no cal preocupar-nos. Gaudim de protecció. No sabem qui ens protegeix, si els déus de l'Olimp, les autoritats municipals o les portentoses llumeneres del CIM. Tan se val. El barri està protegit! Això ho diuen els papers.
El que no canvia és el patrimoni cultural. Cultural en sentit ampli que va des d'un monument al nom d'un lloc. I monuments dins els Hostalets no n'hi ha. Fins i tot l'esglesiola que feren els nostres rebesavis l'enderrocaren fa més de seixanta anys. Nom sí que en queda: Hostalets, en recordança de l'hostal d'En Canyelles que existia abans de la creació del barri i que fou senyal d'identitat d'aquella primerenca urbanització a la vora de Ciutat. Difícilment li canviaran el nom, encara que tot és possible en aquest món esvalotat que ens toca viure.
En aquest sentit no està de més recordar la conversa d'una persona forastera que deia a una amiga que venia a passar uns dies amb els seus parents, que havien comprat una casa a San Ferrer de Calvià. I si seguim així els antics son de la nostra ruralia aviat passaran a engreixar les llistes dels sants del paradís.
Com deia, els Hostalets és un barri, un barri protegit. De bon de veres? Un barri on encara deim que anam a Ciutat; i que tota la vida ha desitjat, mena d'anhel inabastable, passar més enllà de les vies del tren. Frontera de ponent a la qual molts d'hostaleters, capficats en la dèria d'anar més enllà, deixaren la vida baix les rodes del tren que, en passar, omplia de fum les cases tradicionals del barri, atabalaven l'oïda dels veïnats i mantenien amb força el desig de passar més enllà.
Per tant els hostaleters davant les promeses que fa dos anys ens feren respecte al daurat somni de poder anar més enllà... oh dolça benaurança! Ens pensàrem que teníem, a la fi, la Seu plena d'ous. I no hi ha cosa més incòmoda que trepitjar ous, somniar amb ells o, el que és pitjor, somniar truites.
De cop i resposta pensàrem que passar més enllà es podria fer sota l'ombra de flairosos arbres, lliures de reixes que separen part del barri del món del progrés ferroviari i totes aquelles coses per les quals el barri ha llanguit des de la seva fundació fa més de cent cinquanta anys. Pensàrem? Ens ho vàrem creure de bon de veres! Fia-te'n dels polítics. Tots ells són com aquell pagès pollencí que en tenir l'ase aixancat damunt la paret prometia un ciri a Sant Antoni i en tenir-lo amb les quatre potes en terra es desnonà tot cofoi. Si he promès despromet! Va dir i santes pasqües.
Falses promeses, somnis esvaïts i esperances de semàfors que aturin el pas de màquines a correcuita perquè arriben tard a Ciutat. Res de res. Fora arbres, fora via del tren, fora la reixa carcerària. En el seu lloc un vial ràpid de quatre, cinc, sis carrils, tots els carrils necessaris per fer-la més inhumana. Trist futur per a la vila més bella de la Mediterrània en vies de perdre l'escala humana per convertir-se en quelcom inhabitable.
El pas a nivell del carrer de Balmes que de tant en tant retura el camí dels ciutadans tan sols quan ho demanen els recuperats trens, que ara no fan fum, emperò corren, cametes, o rodetes, em valguen, es veurà convertit, gràcies als estris diabòlics que el succeïran, en una barrera impenetrable i ens deturaran amb cadència demoníaca, cada cinc minuts o el que sia.
El futur dels Hostalets, malgrat catàlegs o suposades proteccions, el podem intuir amb el que ha passat les darreres setmanes al carrer de Balmes, que, fa més de setanta anys, és el meu carrer, el qual, malgrat estigui als afores dels Hostalets, és part integrant del barri, precisament fora de la línia, hipotètica fita, de protecció.
En poques setmanes dues cases, una tradicional, l'altra un poc més moderna, han descomparegut. A la vora, al carrer d'Aragó, dos indrets emblemàtics: el forn de cas Saler, únic forn de Ciutat on s'elaborava el pa amb sal, i can Robust, típica casa d'indianos qui, feta fortuna a terres llunyanes, tornaren a ca nostra per viure tranquils, també foren enderrocades i el que és més trist, entre les quatre cases, vençudes per la modernitat, s'han esvaït tres palmeres. Tres fassers esponerosos. Diria que els tres, les darreres palmeres, almenys la darrera del carrer Balmes són el símbol del parc que ens prometeren i que no tindrem. Qui ens féu tal promesa? Perquè l'escoltaren alguns dels hostaleters? I en què s'ha convertit? En un tall més profund, més sanguinós, més perillós que les vies del tren que, en certs moments, malgrat tot, ens servien de despertador i anunciaven que els qui arribaven de la part forana ho feien puntuals.
Adéu al fasser de Balmes que passà a millor vida, tal volta trasplantat al jardí d'un guiri que no sabrà fruir del simbolisme que l'envolta. Poc l'importa!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.