Girona: el descobriment

Aquesta setmana passada, aprofitant les confluències d'humor i oportunitat, la meva companya i jo ens vàrem concedir uns dies de vacances, potser merescudes, tal vegades sols guanyades al temps i la vida. A la vida en el temps, vull dir. De Barcelona estant, ens havíem proposat fer algunes sortides, gens ni mica planificades. La primera va ser cap a Girona, tren des del Passeig de Gràcia i anem-hi, cap a amunt s'ha dit. El motiu de la visita era que resultava ser l'única ciutat important del Principat que tan sols coneixíem molt de passada. Allò de: carretera i tira quilòmetres, aquest restaurant m'agrada, ens hi aturam, dinam, i després continuam viatge, m'explic? Calia refer l'error, la mancança. Aproximadament una hora durà el trajecte, en un tren net, còmode, ràpid, i relativament barat. Devers una horeta després, ja dic, érem a l'estació de Girona. En deu minuts ja has creuat el Pont de Pedra sobre el riu Onyar i ets de ple al casc antic de la ciutat.

Allò que et sorprèn en primer terme és el senyoriu que irradia tot el conjunt monumental. La serenor i placidesa del call, el majestàtic barri jueu, el carrer de L'Argenteria i confluents, la pulcritud dels envoltants de la Catedral i de l'església de Sant Domènec, ni un paper pel terra, cap souvenir caní, ni un sol racó amagat i «aromatitzat» d'orina humana que jo hagi sabut trobar..., l'exòtica exuberància del jardí humit de la Caserna dels Alemanys, al mateix cim del puig que la ciutat domina, l'estanyol amb peixos vermells i les illetes d'alegries multicolors en exagerada floració, els dos quilòmetres llargs de passeig per damunt la murada que abans defensava els vilatans i ara agombola silencis, serenor i tranquil·la passejada, peu pla i una vista esplèndida del riu que vagareja plàcid, les vermelloses teules de les cases, que prenen el sol com a sargantanes, els campanars de la Catedral, Sant Feliu, Sant Domènec... Tot plegat convida a passejar a poc a poc, espau, sense presses, la mirada que es complau d'un espectacle immòbil sense postissures ni exotismes, tot és tan real i avinent que sedueix, es fa estimar. Des d'aquí, quan ets aquí dalt, tota la resta del camí ja fa baixada. Transitar xerrant baixet baixet amb la Neus, com per no rompre l'encanteri dels moments assaboridors de la Plaça dels Lledoners, del carrer Escola Pia, Pujada de Sant Domènec, escales i més escales... I ben a prop de les dues de l'horabaixa, a l'ombra de l'església de Sant Martí Sacosta, a tocar la Plaça de l'Oli, tenir la sort de topar un bon restaurant, ben recomanable: el Cafè Le Bistrot, on hi vaig menjar uns galtots de porc confitats veritablement sublims, memorables, i hi poguérem gaudir d'un entorn selecte, agradable i un servei de primera qualitat. Ja de tornada cap a l'estació del tren, visitàrem molt de passada l'edifici de La Sala. Frescor de pati i a un arc vora l'entrada a les dependències, el relleu d'un rostre petri, dents de bona mida i rialla ampla, que ens treu la llengua descaradament. El perdonam més que res perquè no són hores d'enfadar-se i també perquè, tot d'una sortint, als pòrtics de l'enfront, els quatre evangelistes reunits en conclave ens demanen disculpes per la feta amb cara de moltes circumstàncies.

A la nit, a l'hotel de l'Eixample de Barcelona, repassant les notes preses a la Rambla de la Llibertat (quina garridesa de nom!), hi descobresc un entrefilet escrit gairebé d'esma. Aquest: «He de tornar a Girona». Amén!, hi afegesc ara.