Realment, no es pot dir que la lectura de Rudiments de saviesa -el primer que es publica dels dos llibres que va deixar inèdits Miquel Bauçà- sigui especialment amena. El lector lletraferit s'hi perd de tant en tant davant molts dels 1.500 textos i escaig que el componen, ordenats no per matèries sinó alfabèticament, com és costum consolidat de l'autor des de El canvi (1998). Tanmateix, llegir aquest recull -i els anteriors, especialment des del ja esmentat de El canvi- pot causar addicció. Aquest haurà estat el meu cas, ja que per algun motiu aquest volum amb tapes fortes m'haurà provocat un total de quatre articles, escrits a mesura que la seva lectura -realitzada forçosament per etapes- ha anat progressant. En qualsevol cas, esper no repetir-me.
És ver que ja he esmentat el caràcter contundent del català de Felanitx d'en MiqueMeravel però crec que és ben pertinent remarcar la quantitat i la qualitat dels vulgarismes -per no dir paraules i expressions malsonants- que contribueixen decisivament a l'esmentat caràcter. Els exemples són innombrables, certament, però no estarà fora de lloc que n'espigolem alguns. Per exemple: tros de bleda, tros de cabota, tros de suro, tros de soca, tros de trasto, tros de boc i fins i tot «tros de figa mig podrida», que ja és dir i que no deixa d'esser un encuny i un vers ben original. Alguns altres qualificatius i expressions semblants: colló, trepa, gentussa, totxo, toixarrut, fot-li un mastegot, no m'emprenyis, cabró, mamona, berganta, «com ens roti pels collons», cotorró, meucot, carallot, «cuca bruta de les basses», etc., etc. És ben possible que l'autor no hagués emprat mai abans tants mots i tantes expressions d'aquesta mena però, malgrat tot, no sembla que aquesta particularitat de la seva manera de comunicar-se sigui cap demèrit de Rudiments de saviesa. Diguem que aquests exabruptes es produeixen amb total naturalitat dins el seu discurs.
També és cert que ja m'he referit al peculiar humor de Bauçà i que n'he donat algun exemple. Però no em sembla de més aportar-ne algun altre: «Si Déu fos vertader, / no hagués fet la bestiesa / que el seu fill nasqués jueu, / una tribu amb tants conflictes».
Evidentment, es tracta d'un humor molt sui generis i absolutament sense manies. Vegem el següent poemet: «-Si m'ofego, crida el pare, / vull dir: el Celestial. / -Què li dic? -Allò que et surti». Sense que això no vulgui suposar que, de vegades, no resulti graciós de bon de veres: «Soc un pop polivalent: / caço en l'aigua, en terra seca / i, si cal, puc pujar als pins / per poder deixar-me caure / just damunt la meva presa». Per descomptat, aquest humor tan estrany, tan a la contra, pot ser qualificat ben sovint d'humor negre. ¿Com, si no, podem qualificar el text següent: «Vine, que ens coneixerem. / -I per què ens hem de conèixer? / -Per poder fer-nos més mal. / -Si tu ho dius... -És el que toca»?
Per descomptat, és ben possible que el poeta no estigués en absolut d'acord amb la nostra consideració com a cosa humorística o irònica d'aquests textos. De fet, afirmacions fetes molt seriosament, el lector o el receptor pot interpretar-les perfectament com a textos molt irònics o d'humor negre. En realitat, hem d'esser ben conscients que l'actitud del poeta sempre ha estat a bastament sarcàstica. I ho segueix essent a Rudiments de saviesa. Per exemple, quan ens descriu Sant Agustí: «que no pot tenir més gràcies: / de primer era algerià, / com els parisencs d'Algèria; / de segon era un gran gay, / que li feia molta angúnia / robar pomes i pecar / i que, en canvi, comprenia / que Déu fos l'autor del mal: / 'un excés d'amor', en deia».
Podem concloure que, amb aquests Rudiments de saviesa, ens trobam davant una de les propostes de lectura més complexes i més culturalment i políticament incorrectes que se'ns han fet últimament. Es tracta de tot un repte davant el qual no hauríem de fer anques enrere.
Bartomeu Fiol, escriptor
