«...I encara no ha fet ni quinze anys. El fill, no el telèfon. El que passa és que arriba un moment que la cosa es fon i es confon: la realitat palpable sempre supera els esquemes de la realitat -d'allò que mentalment consideram 'real', 'possible', fins i tot- i tot el que temem que pot acabar passant passa. Ves si no passa. Idò el meu fill, tan destre ell en el maneig de les noves tecnologies. Només el vàrem poder mantenir un temps allunyat de l'aparell; als 8 anys ja en tenia un de propi: era, segons el sistema de marcació ràpida que ens va subministrar la Companyia, el 1002. El més fabulós de tot és que el cridaves i et contestava. Sa mare ha mantingut les converses més íntimes amb ell mitjançant l'aparell.
-Fillmeu, què et passa pel cap? -li diu mentre ell s'acaba el petisuís.
-Ara te telefon -contesta i se'n va.
I no passen deu minuts que ella rep una trucada perduda. Que segons el codi establert vol dir 'telefona'm'. Llavors ella deixa d'esbandir l'escurada mentre jo ensabon -una casa amb tecnologia però sense rentaplats- i s'asseu a la taula de la cuina per xerrar amb ell. És una marassa. Jo m'hi comunic per missatges curts. Petites píndoles que condensen tota la saviesa que un pare pot transmetre-li a un fill. 'fs l q trobis; tnmteix l món frà un tro'. Per sort el meu mòbil fa accents oberts, la qual cosa augmenta la capacitat expressiva dels essamesses.
La setmana passada no va anar a escola. Li passen els apunts per missatges multimèdia. Va demanar poder examinar-se via bluetooth, però els professors s'hi van negar perquè el bluetooth de l'escola no arriba a ca nostra. Aquests darrers dies hem xatejat molta estona, sobretot mentre jo era a la feina. M'ha demanat que li carregui el crèdit, o que, per més comoditat, li passi el telèfon de targeta a contracte i el domiciliï al meu compte corrent, sense que sa mare se'n temi. Crec que limitar-li la despesa al pobre al·lot li pot crear un trauma, així que m'hi avenc. Ell m'ha enviat un punt i coma i un parèntesi tancat, que diuen que vol dir una picada d'ullet i un somriure. M'he emocionat.
Avui horabaixa he entrat a l'habitació i li he endollat el carregador. Ell ha vibrat, en un senyal d'agraïment inequívoc. Tanc la porta i el sent pitar: deu rebre contínuament missatges de companyes, tan guapo com és, i la tecnologia de gasta! Supòs que qualsevol dia d'aquests ens demanarà un contracte familiar. I tu te'n riuràs, però ja veus, em fa il·lusió».
