Aquests dies de primavera tan marcats pel blau net del cel orfe de pluges recents, sols algun nigulet per mostra, que encomana a la mar de la Cala un color indescriptible, entre el verd eixut, antic i una mica destenyit i el marró mul somerí de les aigües residuals procedents de la depuradora, que perboquen per l'emissari del Torrent Gros allò imprecís però amb salva-gotes incòlumes, condons usats i garrotets de netejar orelles en perfecte estat de conservació, testimonis fidels de l'acurada higiene corporal dels palmesans i de l'absència cadenciosa de filtratges del nostre amat ajuntament, encisadora amalgama cromàtica i olfactiva qualque estona, tot plegat em porta cap a un estat d'una profunda, estimulant inspiració. És el món d'allò possible, encara, i els déus ens guardin de lleis com la d'en Murphy. Al saló social del club nàutic, llapis en mà, pens per escrit coses com les que he deixat escrit fins ara i altres més innecessàries i estultes encara, si fos possible. Pensava que, la meva còrpora i el món que m'envolta sofreixen les mateixes malalties, idèntics efectes col·laterals: els excessos de temps enrere, abocats al passiu del meu estat físic actual, o sigui, en estat estacionari 'malgrait tout', que diuen els francesos. La immoderació en la depredació especulativa de tants anys, està portant a Mallorca al mateix límit del col·lapse. En qualsevol indret on et giris pots observar que el personal, el dirigent i l'obedient, s'han passat tots els pobles que han volgut. «¿Porqué estarà mejor pagada la prostitución del cerebro que la del culo?» diu «El Roto» avui a «El Pais».

O és així o succeeix que els anys no em deixen veure les coses així com són, així com estic acostumat que siguin. Per exemple, per no anar més enfora, aquella parelleta de jovençans que al banc de just suallà respiren estrictament el necessari per a no sofrir una lipotímia, i es graponegen amb ferocitat, amb tota l'empenta de l'instint de supervivència, de les caponeres primeres. Al meu veure i opinió el que fan és pol·lucionar la placidesa d'aquest horabaixa. Som un reprimit? Pens que no. Únicament crec que si ho fessin a aquell altre banc de més allà, que està més arrecerat de vistes generals, potser la seva intimitat estaria més a cobro. I el meu sossec també. Ara que després d'haver llegit els dos retalls de premsa d'ahir vespre, en l'aspecte de les calentors de l'entrecuix, potser hauria de deixar les miques pels polls. Una deia que: «Más de 200 animales sufrieron abusos sexuales en Suecia. La mayoría eran caballos». Punyeta món! I l'altra: «Un sacerdote denuncia que las parejas utilizan su iglesia para hacer el amor». I això darrer succeïa a un poblet d'Extremadura. Ostres, quines engalavernades!

Ara que, també fent una mica de memòria i posats a parlar fora rampa, he de saber recordar i dir que, fa una quarantena llarga d'anys a la vila de Sineu sorprengueren una parella que feia allò que fa riure al passadís de la capella de La Sang de la nostra Parròquia. Sí, al corredor que passa per darrere el Sant Crist a fins i efectes de poder-li besar els peus. I ni se'l miraven al crucificat, ells dos. Hi va haver un bon rebombori. Els dos, tant ell com ella, tenen nom i llinatges i són plens de vida, encara que ara ja no estiguin en gaire disposició de repetir experiments d'aquella envergadura, crec. Volia dir: en l'aspecte de la bragada, potser ja no hi pot haver res nou baix del sol. En l'altre, sí. La destrossa i emporcada de la nostra illa en nom de la folla espiral del progrés, mai havia estat tan evident, accelerada i notòria com ara. Què podem fer? Home, denunciar-ho fort i espès, tots i cada dia... I el més definitiu potser: no tornar-los a votar mai més. Mai més. Més que res per allò del principi de Peter: «En qualsevol jerarquia, els mediocres sempre tendeixen a incrementar el seu nivell d'incompetència». O similar.