El banc dels liberals

Llevat dels grans debats amb televisió en directe, poques vegades entr en l'hemicicle deParlament: no tenc motius per fer creure que som l'únic que té l'interès amb el que allà passa. Però, de tant en tant, vaig i m'assec en ebanc dels liberals de la cambra: el de la premsa perquè els que allà ens asseiem som els únics de l'hemicicle que, majoritàriament (gabinets a part), vivim sotmesos a les lleis del mercat, participam del gran motor social que són les empreses privades i posam la nostra habilitat, empenta i risc al servei d'allò que tant enorgulleix dir als polítics professionals, aquells que no fan el que diuen ni amb recepta mèdica. Per això, des de l'únic banc que mereixem dur l'estendard de la liberalitat, és molt fort sentir que els professionals de l'automanteniment a càrrec de l'erari públic apel·lin al liberalisme com a llum i guia de la seva actuació. Fort, molt fort. Sort que ahir, la dreta burocratitzada que parla en nom del liberalisme, va ser representada per un dels seus pocs elements que ha gaudit de la «meravella» de sentir el risc a ser acomiadat, el senyor Munar. El diputat popular va anar més lluny i, en nom del liberalisme, justificà la creació d'empreses públiques, en general, i per a gestionar PP3, en particular. Si aquest punt seria mal d'emprendre per un coherent liberal, el sarcàstic menyspreu als nivells superiors de cultura deixà clar que pertanyia a la subespècie de polític liberal mallorquí: una excepció a les lleis de Mendel aplicades a les famílies liberals d'altres ecosistemes. Quan el diputat Diéguez utilitzà una accepció culta del mot alienar (enajenar, en castellà) per a definir que la directora de PP3, la senyora Umbert, no és al lloc que li pertoca respecte al consell d'administració, el portaveu «libera» reivindicà l'accepció popular com la més vàlida per aquells que, com ell, representen el poble. Només Millan Astray, amb el seu «muera la inteligencia», podria superar-ho. O no: vés a saber com es mostraria en temps de transvestismes.