«El pueblo de Petra, Mallorca, España a su eximio hijo Fray Junípero Serra, en el CCL aniversario de su nacimiento. 1963». Aquesta és la llegenda que hi ha a la placa de marbre al costat de la cel·la que, diuen, l'eximi frare petrer ocupava a la missió de San Carlos Borromeo del Carmelo, a la badia de Monterey, Califòrnia, prop de la ciutat turística que n'ha heretat part del nom: Carmel. Hem arribat aquí, des de San Francisco, a través de l'encara anomenat «El Camino Real», tot i que al llarg del seu recorregut l'ha de compartir amb topònims més freds, com són els nombres de les carreteres construïdes damunt ell: aquí és la carretera 82, però més enllà és la 101, per allà deçà la 280 i així fins a devers mitja dotzena de nombres. La història de El Camino Real és simple i interessant: al mateix temps que començava la rebel·lió de les colònies americanes contra els anglesos, un grapat de frares franciscans varen anar fundant tot un seguit de missions a la costa californiana, cada una d'elles estava a un dia de distància a peu de la següent i les unia El Camino Real, que va des de San Diego a Sonoma, passant per San Francisco, Carmel i Los Angeles, entre d'altres.

Al llarg de tot El Camino hi ha, de tant en tant, una campana que recorda el seu caràcter històric. Tanmateix, poc desprès de San Francisco, cap al sud, El Camino es converteix en una de les artèries principals del lloc considerat com el centre mundial de les tecnologies digitals: el Silicon Valley, la vall del silici, i no de la silicona, com ens volen fer empassar algunes traduccions i que, per cert, en tot cas estaria una mica més cap al sud, devers Hollywood. Per deixar-ho clar que som on som, tots els motels de la zona, siguin de la categoria que siguin, situats en bona part en El Camino, ofereixen als seus clients accés a Internet, gratuït i sense fils, des de totes les habitacions, una novetat que, tot i que generalitzada, sembla recent ja que la informació sobre aquest servei és ben visible a la façana de tots aquests motels. És des d'un d'aquests llocs, i a través d'aquest servei gratuït, que he pogut enviar aquest escrit. Però el viatge que ens ha duit a Carmel també ens ha mostrat altres cares de la vida americana, algunes no tan lluents com la vinculada a alguns aspectes de les tecnologies digitals. Hem passat per Salinas, la capital d'una zona agrícola i hem vist, aquí i allà, estols de jornalers que feinejaven a foravila. Els anomenats «espaldas mojadas» hi estaven desplegats, ben igual que surten en algunes episodis de sèries de televisió americanes. I és que, d'una manera o l'altra, aquí tot és ben igual que a la tele. Havíem berenat en un lloc d'aquests també de pel·lícula americana, obert 24 hores, cambreres d'uniforme, carta absolutament indigesta de plats farcits d'ous, salsitxes, bacó, complements dolços fins al paroxisme i amb una màquina de discs -una jukebox- espatllada.

A la missió de Carmel hem hagut d'esperar per entrar a la capella perquè hi havia un casament, ritus catòlic, però salpebrat amb les més pures essències americanes tal i com hem pogut aprendre, també, a la tele: set o vuit dames d'honor, vestides igual, amb un pom de flors a la mà i acompanyada, cada una d'elles, pel corresponent pipioli disfressat de pingüí. Música, o un renou que aspirava ser-ho, en viu i en directe i una llarga, llarguíssima sessió de fotografies, de noviis, dames, cavallers i demés. Només ens ha faltat veure l'arribada de la novia, possiblement en una d'aquestes limusines absurdament llargues, per poder comprovar que la desfilada d'entrada també s'ha ajustat al manual: als acords de la marxa nupcial i avançant sempre primer el mateix peu. I perquè no sigui dit, fins i tot a la Universitat de Berkeley, tenguda en altres temps per rebel i díscola, les cerimònies de graduació també s'ajusten al manual. Un manual que no cal imprimir amb lletres de motllo, ja que la seva expressió més pregona és la continuada tasca alliçonadora i colonitzadora que fan aquestes sèries i pel·lícules americanes que ens passen a tota hora per la tele. Mentrestant, també he sabut que la tesi d'un dels nous doctors que es graduava avui a Berkeley, tenia per títol «Auge del castellano y declive del catalan». Fins i tot aquí, paradigma del monolingüisme per excel·lència, se n'han temut que això s'ha d'estudiar i resoldre.