algo de nubes
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
32°

La desmobilització: fracàs o esperó?

Servidor som una de les vint mil persones que dissabte no van assistir a la Diada per la Llengua convocada per l'OCB a Ses Voltes de Palma. Em referesc a les vint mil persones que sí assistírem a la Diada rècord de 1999, quan ens hi aplegàrem vint-i-cinc mil ànimes, i que, per una o altra raó, enguany hem fet sa pòlissa.

Perquè tots tenim la nostra, de raó. Jo era al poble de Sant Joan, assistint a la trobada de corals de Mallorca, on em vaig trobar molts de coneguts que coincidien a assegurar que, si no haguessin tingut això, haurien anat a Ses Voltes. Així mateix, ahir, dilluns, nombrosos companys de feina exhibien els seus motius -tots raonables, tots comprensibles- que els excusaven d'haver acudit a la convocatòria de l'OCB. En qualsevol cas, és obvi que alguna cosa passa quan, en la nostra escala de prioritats, la Diada ha caigut tantes posicions que ja està en zona de descens, com el Mallorqueta.

Hi ha qui apunta raons organitzatives per explicar/justificar la baixa assistència: que si fer-ho cada any no és bo, que si els problemes interns de l'OCB li resten capacitat mobilitzadora... Potser sí. Però per poc que estenguem la nostra observació cap a altres mobilitzacions toparem amb una realitat semblant: què va passar amb el recent Primer de Maig? Que els sindicats van aplegar molt més poca gent que els altres anys. I m'atrevesc a pronosticar que el II Fòrum Social de Mallorca, que se celebrarà el proper cap de setmana comptarà, igualment, amb menys participació que en la seva primera edició.

Diguem, idò, les coses pel seu nom: la societat mallorquina està teriblement desmobilitzada. Si més no, els sectors i les «causes» que en altres moments han estat els motors de reivindicacions molt importants i massives. Però no ens equivoquem: això no és un fracàs de les organitzacions que, malgrat tot, segueixen al peu del canó, i tampoc dels seus responsables (sort tenim de gent com ells, que no ha llençat la tovallola!). La desmobilització no és un fracàs, és un símptoma o, en tot cas, una reacció equivocada davant el fracàs. El fracàs és que ens governi el PP. El fracàs és que aquesta caverna de cràpules, aprofitats, vividors i cínics que ens governen tenguin cera del corpus: com que fan allò que, tanmateix, és d'esperar en ells, no ens n'alçam una cella. En una ocasió li vaig sentir dir a un notable dirigent del PP que la diferència entre ell i el líder del PSM al seu poble era que ell, el del PP, podia anar el diumenge matí al cafè de la plaça a fardar de les «corridas» (sic) que s'havia fet la nit abans per Palma, i que la gent li riuria les gràcies, mentre que el del PSM això no ho podria fer mai. El problema -el fracàs-, és que té raó.

Però no podem continuar així. No pot ser que la reacció majoritària davant la contundència de les agressions contra la llengua, contra la cultura, contra el territori, contra tot allò que som i que més estimam, sigui la resignació, com el silenci de l'ase que, cansat de cops, deixa de remugar. Si no som capaços de transformar la indignació en mobilització i en projecte de canvi, arribarà que no ens mereixerem altra cosa que les rialletes sornegueres que ahir es devien fer els capitosts encarregats de perpetrar la política governamental. Diuen que un d'ells, quan va saber que l'OCB convocava la nova Diada reivindicativa, va fer, fotendós: «Ui, quina por!». Per favor, no li donem la raó.

Miquel Àngel Maria, professor

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.