Potser és impossible parlar de Rudiments de saviesa -o de la seva obra en general- sense parlar de Miquel Bauçà, del seu autor, que fa tan poc que ens ha deixat. Val a dir o reconèixer que la distància entre un escriptor i la seva escriptura no sempre és la mateixa: hi ha casos en què aquesta és considerable (en què podem detectar-hi un cert allunyament, una certa considerable independència) i altres en els quals, ben al contrari, la dependència és molt estreta. En el cas de la notable producció de l'ermità, primer de Felanitx i després de l'Eixample de la metròpoli barcelonina, no és possible de trobar-hi cap solució de continuïtat entre el seu pensament o la seva concepció del món, d'una banda, i, de l'altra, la parenta pobra que ha produït de manera tan continuada i voluminosa. En aquest seu darrer llibre -o més aviat penúltim, perquè l'editorial Empúries en té encara un altre pendent de publicació- podem calcular fàcilment que l'integren, ordenats alfabèticament, de l'ordre dels 2.800 poemes o textos més aviat breus però tanmateix un nou al·luvió d'heptasíl·labs, amb un llenguatge prou llampant i felanitxer, que s'afegeixen a les allaus precedents d'El Canvi (1998), Els estats de connivència (2001) i Els somnis (2003).
Rudiments de saviesa ens confirma, una vegada més, el menyspreu i el rebuig de tot gregarisme per part de Miquel Bauçà. De fet, Bauçà s'ha inventat o va inventar-se fins i tot un substantiu de nou encuny: gregarietat. L'enfocament del nostre autor és molt clar: «Els humans senzillament / són molests, car just barrinen / què faran per emprenyar. / És llur passió primera». Tanmateix, ens adoctrina: «És perfectament possible / construir un altre món / sense urgències destructives; / que la vida social / sigui reduïda al mínim, / com faig jo que just m'estic / ben a pler amb la meva ànima».
Naturalment, aquest antigregarisme absolut, tan fonamental tant en la seva Weltanschauung com en la seva obra, va totalment a repèl o a contrapèl del pensament políticament correcte, del pensament culturalment correcte. I que consti que un servidor no hi té massa cosa que objectar a l'antigregarisme del nostre autor; vull dir que -considerada com un tot-la seva actitud m'inspira més aviat una decidida simpatia. Però, de fet, aquesta disconformitat radical es manifesta també en molts altres aspectes de les qüestions més debatudes darrerament. Per exemple, en relació als EUA. Vegeu la següent presa de posició en contra del que és més usual entre la nostra 'progressia': «Anar en contra, perquè sí, / dels Estats Units d'Amèrica / és un fet irracional, / un dels fets més purs gregaris. / És com, al segle dinou, / ser de lliga antisemita». I encara: «El que pica i que fa enveja / dels americans d'avui / als teutons i a d'altres tribus / és que tinguin tant poder. / No podran pas arreglar-ho / difonent uns penjaments / que fan riure a les gavines. / El poder està en bones mans / i que continuï estant-hi». I què dir de la tirada següent?: «Els americans són l'eina / que Déu ha triat perquè / en el món regni la Tècnica / i no la confusió / que difonen els preveres. / Per això cal ruminar / que són instruments profètics. / Abans eren els hebreus, / els que duien aquest pòndol».
Però la incorrecció política de l'obra de Miquel Bauçà s'estén a molts d'altres tòpics. El feminisme, sobretot -respecte al qual el nostre ermità desbarra sense pal·liatius-, i l'ecologisme en surten ben malparats. Com també els filòsofs parisencs, els àrabs o alarbs, etc., etc. Certament, no hem esgotat la lectura dels Rudiments de saviesa. En qualsevol cas, aquest llibre -presentat una vegada més per Empúries en una col·lecció de narrativa- ens deixa ben aclarit, si no li teníem d'abans, que ningú no hauria de gosar fer-se'l seu, a l'autor i al personatge. La meva tesi és que qui provés de fer-ho podria endur-se'n alguna sorpresa.
Bartomeu Fiol, escriptor
