L'any passat va publicar-se, en versió castellana, Los diarios de Berlín (1940-1945), que recull la visió que tenia de la guerra una dona que treballava a l'administració hitleriana. L'autora és Marie Vassiltchikov, una al·lota pertanyent a la noblesa russa, exiliada del seu país arran de la Revolució d'Octubre. Vassiltchikov -Missie, per als coneguts- no era nazi. O en tot cas, no era una nazi apassionada. La casualitat va fer que residís a Berlín en el moment d'envair Hitler Europa, de manera que, automàticament, va quedar classificada entre la massa anònima que li donava suport. Cal pensar que hi havia molts d'alemanys i alemanyes en una situació semblant. Eren persones apolítiques o indiferents a les intrigues del poder, que mai de mai no havien desitjat veure el seu país convertit en un imperi. Tanmateix, l'aviació aliada no va distingir entre els nazis militants i els que no ho eren en el moment de bombardejar els objectius civils. I quan la infanteria americana o russa entrava a les ciutats que en deien alliberades, trobaven més persones mortes que vives. D'aquestes víctimes no se'n parla quan es commemora l'acabament de la guerra. Vol dir, això, que era gent condemnable, indigna d'un record, d'una oració, d'un homenatge? No. Són víctimes de la barbàrie, com ho han estat els jueus i els gitanos enviats als crematoris d'Auschwitz o de Mauthausen. Però la simbologia de la llibertat, de la dignitat humana, sempre estarà representada pels agredits, no pels agressors. Qui va servir de grat o per força el nazisme, mai no podrà ésser posat com exemple dels ideals democràtics que dignifiquen les societats lliures. Curiosament, el Partit Popular és incapaç d'arribar a una conclusió tan senzilla quan es tracta d'analitzar desapassionadament la Guerra Civil. A Mallorca, en concret, els conservadors han arrossegat els regionalistes d'UM a rebutjar, en el darrer ple del Consell de Mallorca, la proposta del PSM d'aixecar un monument en record de les víctimes de la llibertat. És a dir, dels Amer, Darder, Picornell, i tantes i tantes persones dignes que foren assassinades o perseguides per defensar valors de convivència, de tolerància i de justícia social. Tant Fernando Rubio (Pepé) com Tomeu Vicens (UM), justificaren la seva negativa al·legant que en cas d'aixecar-se un monòlit ha d'ésser en homenatge a les víctimes dels dos bàndols. Rubio, fins i tot va indignar-se amb la pretensió nacionalista, i va afirmar que «no es pot consentir» que prosperi una iniciativa de caire tan partidista, etcètera, etcètera. Vicens va mesurar més les paraules, potser perquè se sentia un xic avergonyit del paper que li tocava representar. UM agafa el color del partit que el nodreix, actualment el Pepé. Fa la impressió que a UM tant li és aixecar un monument en record dels republicans represaliats com de l'inventor de la màquina de pelar cacauets. Vull dir que el gruix ideològic del partit és més aviat minso, i que allò que el caracteritza i li confereix consistència és la gestió i les accions puntuals de govern. El Partit Popular és una altra cosa. El Partit Popular és la CEDA; sent les veus de la tradició i té l'obsessió de redreçar Espanya i de custodiar la democràcia. Si més no, aquests ideals dicten darrerament els seus arguments. El llenguatge polític emprat per Fernando Rubio en contra de la proposta del PSM, només pot ésser qualificat de cínic. Que som excessivament dur? No, i ara! Dijous passat, va congregar-se una gernació al camp d'extermini de d'Auschwitz per retre homenatge a les persones que hi moriren. M'hauria agradat veure com Rubio explicava, als reunits, la seva versió de la reconciliació. Cas de fer-ho, n'hauria sortit escaldat, no hi ha dubte. Segons quins disbarats no és poden dir en públic, i ell ho sap. Doncs bé, per què pretén engalipar-nos a nosaltres? M'agradaria que ens expliqués quina diferència hi ha entre una víctima d'Auschwitz i una altra de Can Mir, si és que sap on era Can Mir i què va passar a Can Mir. Per afegitó, considera, Rubio, que la Guerra Civil ja és part del passat i ens recomana oblidar-la. Aleshores, què fan els monuments, carrers i places de ciutats com Palma i Manacor -governades per conservadors- que enalteixen personatges o epopeies del feixisme? De tota manera, pensant-ho bé, no cal que perdi el temps, Rubio, instant-nos a l'oblit. No oblidarem. Entre altres raons, perquè el record ens fa savis i ens permet comprendre el doble joc moral de partits com el que ell representa. Heus ací que el Pepé nega credibilitat democràtica a aquells que no condemnen l'esquerra abertzale -una esquerra formada per gent amb les mans netes-, i no renega del franquisme. En fi, deixem-ho córrer.