algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 21°
24°

Es Banc de s'Oli

La tertúlia es reuneix a l'hora de dinar en el restaurant s'Arc del Banc de s'oli, sota l'eixida de tres dones que ofereixen un servei diligent, net, plausible en la relació qualitat-preu i amb un menú de 9 euros més que suficient. Les responsables són: Alícia, mallorquina; Cristina, basca, i Aina, mallorquina de naixement, filla de madrilenys, que els dissabtes ofereix un excel·lent «cocido madrileño». Juntament amb el meu carrer, es Banc de s'Oli assenyala una mena de frontera, on encara es debat la degradació i la marginalitat amb la rehabilitació comercial i de vivendes. Vora el comerç històric de «Can Sion de ses canyes», roman un cantó on mitja dotzena de dones ofereixen els seus serveis i s'ocupen a l'Hostal Perú, un lloc mític on alguns han volgut suposar, i jo els alab el gust, que Natasha Rambova i Rodolfo Valentino varen passar una nit d'amor. Després del mite natashià, fou residència del falangista heterodox Manuel Hedilla, desterrat a Palma els anys 1941-1947. Als peus d'una construcció vagament racionalista -amb finestres de guillotina, on vivien Anna Maria i Elena, les dues nines «riques» del barri-, s'ha tornat a obrir fa poques setmanes El Gato Negro, barra de copes amb pupil·les que fumen tabac ros i beuen whisky i benjamins, freqüentada per senyors i plebeus procedents de la Part Forana. I els vespres, ja és típic, l'entrada a la sucursal de «La Caixa», en el carrer d'Estade, que uneix la Plaça Major amb es Banc de s'Oli, està okupada per indigents que quan plou no es banyen. A frec de la placeta, la barberia de l'històric Benito ara està regentada per Joan Moll, important vocalista que omplí dècades de melodies en el «Bésame Mucho», definitivament jubilat de la cançó i dedicat a la cura del cap extern d'una nombrosa clientela. Altre temps, els pares i el germà de la investigadora de la nostra literatura Antònia Sabater, defensora de La Real, regentaven el cafè «Sa Llonja», amb una entrada pel carrer de Rubí i una altra pel Banc de s'Oli, i una altra, encara, més petita, pel carrer de Tamorer. Na Fiona Campbeldegusta una crema de porros i ha demanat canelons de segon. Em pregunta a què ve, ara, aquest retorn nostàlgic i sentimental aquartier nata, que diria George Brassens.

-Oh, aquí, com qui no vol la cosa, es donà el meu primer aprenentatge del viure.

-Els vostres jocs brutals d'infants de postguerra...

-Sí. Però també el descobriment de la meva ciutat, el procés pel qual la vaig fer meva perquè la coneixia.

-Vaja, això que Guillem Frontera notava a faltar en els que la controlen amb la mateixa gràcia maleïda d'un elefant a unes escales mecàniques.

-Per aquí va la cosa. Quan el meu pare jugava a la placeta, ja li havien canviat el nom i li deien Palou i Coll, recordant aquell escriptor nostrat, notari de professió, que, amb La campana de la Almudaina aconseguí un èxit teatral important a Madrid.

-Pitarra en féu una paròdia amb L'esquella de la Torratxa.

-Certa. Allò que has de veure és que, malgrat els canvis de nom, en el meu entorn això sempre ha estat Es Banc de s'Oli. Aquí davant hi havia un mercat de produdctes agrícoles i una manxeta on el sadisme infantil en feia de les seves.

-Els al·lots sou dolents.

-Crucificàvem granots en creus de canya, amb xinxetes per claus i la llançada al costat amb fulla d'afaitar Palmera. Una vergonya, ja et dic, però resta l'autocrítica.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.