cielo claro
  • Màx: 34°
  • Mín: 28°
28°

Primer de Maig a la Fira

Diumenge era el Primer de Maig, i l'aire portava flaire de truita amb patata i de botelles de gasosa acabades de destapar. A migdia, feia un sol aclaparador. Tanmateix, don Gabriel Alomar i mestre Llorenç Bisbal decidiren abandonar l'Eternitat i fer un tomb per Palma perquè la festivitat s'ho valia. Primer de maig, festa dels obrers! Sortiren de Son Tril·lo i pujaren al primer autobús que passava, convençuts que els deixaria prop de Cort. Però no va ésser així. Actualment, tots els autobusos condueixen al recinte de la Fira d'Abril. És una deferència de la Batllessa envers els andalusos. I ja m'enteneu, qui vulgui anar de Son Sardina a Establiments, bicicleta i pedal. L'Ajuntament té una llista de prioritats, i és evident que la Fira d'Abril hi ocupa un lloc preferent. De manera, que don Gabriel Alomar i mestre Llorenç Bisbal hi arribaren a una hora ben desolada, a la Fira. Caminaven sense trobar ningú. «Saps, Bisbal, que tinc el pressentiment que aquest autobús ens ha deixat a Casas Viejas!», va exclamar Alomar. Va mirar a tort i a dret amb desconfiança, Bisbal. «Si ens escomet en Pujolà amb el garrot alçat, no sé com ens ho farem vostè i jo per enfilar-nos a un ametller», va comentar. «N'hi haurà prou que vós li faceu front -va afirmar, Alomar-. Si volem construir un futur més just, la classe obrera ja no pot fer ni una passa enrere». Va mirar-lo amb cara de no estar del tot conforme, mestre Llorenç Bisbal. Un puput els observava des de dalt d'un magraner. Puput!, va fer el puput. I immediatament, des d'una caseta, va respondre-li un «coro rociero»: «A bailá, a bailá, a bailá...!». Mestre Llorenç Bisbal i don Gabriel Alomar sortiren, d'un bot, del camí. «Ja tiren, don Biel!», va exclamar Bisbal. Aquest, no trencava alè. Però la cridòria no anava per a ells. Arrecerats rere una caseta, veren arribar una teringa de cotxes vermells dels quals baixaren el Bisbe Murgui i els canonges de la Seu. Bisbal i Alomar, tot d'una entengueren la cosa. El puput, era un puput andalús que estava de sentinella. Es tractava de rebre el clergat amb una festassa. «A bailá, a bailá, a bailá...!», continuava el cor, mentre sortien de pertot arreu cambrers amb pernil i copes de «fino», tot en honor dels reverends. El senyor bisbe va començar a ballar sevillanes i els canonges l'imitaren. «Què mira amb tanta atenció, don Gabriel?», li va demanar Bisbal a Alomar. «A veure si entre aquests curritos hi ha el canonge Rotger», li va respondre. I afegí: «Si hi és, n'escriuré una nota en el Foc i Fum». Però don Joan Rotger no hi era. Rotger va morir el seixanta-u, i a hores d'ara és ben segur que no té delit de ballar sevillanes. De manera que els dos amics, Bisbal i Alomar, s'allunyaren de la caseta. Hi havia molt poc moviment, a la Fira. A posta divisaren, d'enfora, com s'apropava un autocar ple de moixos. En detenir-se, baixaren cantant allò de «por el monte van sardinas, tralará», i reberen l'amonestació del senyor Anaya, president de la Casa d'Andalusia, perquè a la Fira d'Abril sols s'han de cantar sevillanes o coses amb accent andalús. Els moixos ni li respongueren, perquè allò que ells volien no eren sermons, sinó berenar. Eren moixos del Puig de Sant Pere, que visitaven la Fira per iniciativa de Rosa Estaràs. La Vicepresidenta sap que, amb els moixos putxers, val més tenir-ho bé que malament. De manera que visitaren les instal·lacions i berenaren de «pescaíto frito», convidats pel Govern. L'important, segons un informe de José María Rodríguez adreçat a Jaume Matas, era que els moixos no participessin a la manifestació del Primer de Maig, perquè hauria suposat un increment important de la presència anarquista. Tots els moixos putxers -els que prenen el sol a les teulades del Consolat de Mar-, pertanyen a la CNT o a la FAI. A posta, Rosa Estaràs va enginyar-se per endurse'ls fora de Palma. Encara que fos, com va ésser, a una hora intempestiva. A les dotze del migdia, la sensació de soledat, en el solar andalús de Son Pardo, era immensa. El sol ho emplenava tot. Tribulete va voler deixar constància de la visita dels moixos. «Correcte el berenar?», va demanar-los. I els moixos se'l miraren. Els moixos tenen ulls d'assassí. «Miau!», va fer un, i Tribulete va donar-se per satisfet. Berenjenita Pelá, prop d'ells, treia sentiments a la guitarra. Cantava: «Mejó quiziera está mueto/ que verme toa la vía/ prezo en er pená der Puerto/ Puerto de Zanta María!». I quatre moixes, ben berenades, i un moixarro negre que treia una retirada a Manolo Caracol, ballaven com si acompanyessin La Macarrona en el Kursaal de Sevilla. Veient-los, somreia, satisfet, Ramón Torres. «No hay duda de que entre lo gato der Monte de Zan Pedro y er vezindario de Zanta Coloma de Gramané, forman la novena provinzia andaluza». Va mirar-lo com sap -és a dir, amb mirada d'assassí-, un moix que afirma ésser descendent de la millor nissaga de pirates mallorquins en el Carib, la de Paco El Mallorquín. I Ramón Torres, que és més viu que l'aladroc, va optar per anar-se'n a l'altre costat del recinte, «a tocarle las palmas» al senyor bisbe, «que ete zi que e agradezío, que caramba!». De banda a banda de Fira, hi havia sol i silenci. Colcant un cavall blanc, un Domecq. Aleshores va arribar Manolo Cámara amb una calessa que portaven vuit xinesos sense papers. Procedia de la manifestació de Palma, i no hi havia ningú. Va topar-se, a les rambles, amb Francesc Fiol que anava a Can Cladera a comprar un tortell, i li va clavar el preceptiu míting. Fiol no va dir res, va tornar vermell. Casualment, Cámara, va saber que els moixos eren a la Fira, i no va perdre el temps en lamentacions. Va fer conduir-se a Son Pardo pels xinesos, i pel camí va enllestir un discurs amb força filosofia obrerista. En arribar prop dels moixos, va exclamar: «Trabajadores, trabajadoras, gatos y gatas!». Aixecaren el llom, els moixos més valents. I en un segon hi va haver una escampadissa. «Pero mi arma -va exclamar-se Berenjenita Pelá-, cuando a vito un gato en er andamio si no e pa chorisarle er bocata a lo arquitecto?». Arribava, d'enfora, música de sevillanes, perquè el bisbe i els canonges no acabaven la corda. «A bailá, a bailá, a bailá!». Però la gran superfície de la Fira era deserta. En tenir notícia de l'escampadissa de moixos que acabava de produir-se, la Guàrdia Civil va prendre posicions per si fos necessari fer una batuda. «Casas Viejas, Bisbal, això em recorda Casas Viejas», mormolava Alomar mentre ambdós feien camí cap al cementiri sense mirar enrere. Entre les casetes, sobresortien els tricornis. Berenjenita Pelá treia sons a la guitarra. I Manolo Cámara cantava: «Arriba, los pobres del mundo!». Remugava, Berenjenita: «Ezo, arriba lo pobre. Zerá, malaje er payo..! Ni en domingo les va a conzentí que ze zienten una miajita ar zó».

Llorenç Capellà, escriptor

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.