lluvia ligera
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
22°

Pilotes fora

El lamentable episodi de l'assemblea de la Federació Internacional de Patinatge, pel qual la selecció catalana ha quedat exclosa, és la conseqüència previsible i lògica del posicionament -ferm, inflexible- d'Espanya en aquest afer. Les reiterades manifestacions del govern espanyol sobre la qüestió no deixaven lloc al dubte: Espanya no permetrà que una selecció «autonòmica» competeixi amb l'espanyola en una competició oficial. Més clar, aigua. Els fets mostren amb rotunditat que pretendre que la comunitat internacional esportiva es banyi a favor de Catalunya, o de qualsevol altra nació sense estat, en contra de la voluntat d'un estat constituït, és una quimera. Però no: durant un temps ens hem volgut creure que portant la guerra al front internacional es podria aconseguir allò que per la via de la negociació o la pressió directa es negava. El que resulta lamentable és que ara algú es dediqui -i ja n'he vist algun exemple a la premsa catalana- a culpabilitzar els governs que han donat instruccions als representants de les seves federacions perquè donassin suport a la posició espanyola. Els culpables no són els altres, sinó que el tenim davant els nassos. Cercar un enemic exterior és, ara que parlam d'esport, tirar pilotes fora.

Però és que no n'aprenem. Per poc que repassem l'estratègia del nacionalisme «perifèric» de l'estat espanyol en qualsevol qüestió relacionada amb el reconeixement real i efectiu dels drets nacionals, observarem que aquesta és l'enèsima travelada amb la mateixa pedra. Sempre igual. Cada vegada que el govern central es tanca en banda i frustra les expectatives d'un mínim avanç en el reconeixement d'una «part» d'Espanya com a nació distinta de la castellano-espanyola, ens cream la il·lusió que, cercant amics a fora, li colarem un gol a Espanya. Després, invariablement, els amics estrangers ens fallen, i llavors ells són els dolents. I així ens va: de derrota en derrota, i no escalivam.

La Unió Europea ha estat on aquesta dinàmica d'equivocació estratègica s'ha manifestat amb més contundència, i en més ocasions. Des de la transició, els nacionalistes hem vist el procés de construcció europea com la gran oportunitat per aconseguir superar les estretors de l'Espanya de les autonomies. Ens hem cregut -i n'hem fet «pedagogia»- que Europa era una porta del darrere per on podríem assolir els avenços nacionals que no podíem entrar per la porta espanyola del davant. Però rai. L'Europa comunitària, que al cap i a la fi és un club d'estats, mai no ha entrat en conflicte amb un dels seus socis. Pensa tu.

Pel que fa a l'oficialitat europea de la llengua catalana, per exemple, ens havíem fet il·lusions que Europa ens donaria allò que ens negava Espanya. I ja veim el que passa: després del trist espectacle de les quatre traduccions de la Constitució Europea presentades davant Brussel·les, i gràcies a la pressió dels nacionalistes, Europa acaba reconeixent que la traducció catalana i la valenciana són en la mateixa llengua, i això permet que el ministre Moratinos i el president Maragall puguin declarar, tot cofois, que «la qüestió del català a Europa s'ha resolt de manera satisfactòria». Ostres! M'he perdut alguna cosa? Jo em pensava que la reivindicació no era que Europa reconegués la unitat de la nostra llengua, sinó que el català tengui un estatut de llengua oficial a les institucions europees...!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.