A la ciutat plena de literatura els carrers li bullen. És una efervescència de vida que penetra tots els racons de la gran urbs mediterrània. La mar es present allà, llunyana, al fons de la mirada. Un oratge persistent en du la seva olor, la remor de quan pega a les roques de contenció de la cornissa: una línia entre l'aigua i el ciment. Els edificis de cares brutes de moltes matinades no amaguen la bellesa d'altres temps, i en el subsòl encara hi romanen trossos de la història de les històries. Com aljubs que guarden cares i atuells, la matèria fràgil de civilitzacions passades. És la ciutat que no agrada a la primera, però enamora a la segona. I a partir d'aquí apassiona.

El cafè Elite dóna al carrer Safiyya Zaghloul. Algú va dir que és com un vaixell ancorat enmig de la ciutat. Els cartells de bons pintors són el teló de fons de la clientela que sempre mira cap al carrer, com un film ple de vida. També és possible mirar cap endins o, si va bé, mirar-se dins altres. Aquell poeta que parlà d'taca venia per aquí. Encara ho recorda algú, quan la seva poesia traduïda s'escampa per les pàgines dels llibres arreu del món. Autor: Cavafis. Però el passat 28 de setembre al local li mancava alguna cosa: no s'hi veia el vidre verdós de les botelles de cervesa Stella. Coses de la tradició.

Des de la terrassa del saló de te Delicies s'endevinava la mar, que se n'havia anat dins la nit. Parlava amb Alaa Khaled, el poeta alexandrí present al VI Festival de poesia de la Mediterrània de Palma. Té escrit això: Passo el temps en la mandra, / sota llums artificials / a les taules dels bars, / la música viu més que no pas les paraules. Dins la ciutat i el setembre, amb les palmeres de la plaça i la façana de l'hotel Cecil. Allà mateix, amb les paraules i els silencis, amb els versos fets de tinta d'impremta, amb l'aroma del te... Allà hi arribava el xaf, xaf! de les ones que es trencaven sense parar. Alexandria estava plena d'olors de vida.