Biel Florit

Política Vs. ciència

Biel Florit24/11/04 0:00

«He sentit parlar a mon pare en sineuer i a ma mare en alcudienc durant molt de temps, i no dic que parlin llengües exactament iguals, però són molt paregudes». Si m'atrevís a amollar la frase aquesta sense cursives i amb aspiracions d'una certa seriositat, el resultat seria el que tots vostès pensen i jo també: faria un ridícul tamany natural. Idò mirin, la vicepresidenta del Govern de l'Estat espanyol, la magistrada dona María Teresa Fernández de la Vega, doctora en dret per la universitat de Barcelona, fa pocs dies ha amollat el següent: «He oido hablar en valenciano y en catalán a mi familia durante mucho tiempo, y no digo que sean exactamente iguales, pero son muy parecidos». I s'ha quedat tan ampla, aquesta senyora. Bono, molt ampla, no, que està magrel·la ella, tan física com intel·lectualment, pel que es veu, ha quedat ben a pler, al parèixer, volia dir. Que cursàs la carrera de dret a la Complutense del Madrid de l'altiplà, no pot justificar de cap manera tan ingènua ignorància, en el cas que ho sigui. La conveniència política puntual un moment donat, potser sí. Que es tractava de no posar-se malament amb els valencians Camps i Zaplana i l'estol de «blaveros» recalcitrants? Idò la medicina ha caigut molt malament a la resta de països de cultura catalana, senyora. Tot plegat uns dies abans que el seu cap, el president Rodríguez Zapatero, hagi donat per bona a Brussel·les la unitat del nostre idioma, indiferentment que se l'anomeni d'una manera o de l'altra. Té ferro la cosa, senyora Fernández. Hores abans que el nostre inefable senyor Matas afirmàs en una levitació d'optimisme ensucrat, que per aquí ningú discuteix la UNITAT de la nostra llengua, va ella i: «pero son muy parecidos». Que Santa Rita mos guardi de segons quins jutges i jutgesses, si hem de comparèixer davant la justícia. Començant pels que la conveniència política els fa dir dois, i continuant pels que se'n foten del personal i afirmen sense empegueir-se que no llegeixen premsa, i per la televisió sols miren els reportatges de flora i fauna de la BBC de London.

Tot plegat per a la fi, la «Vice» haver d'acalar el cap, desdir-se davant el pes de la veritat científica. Bé, davant la veritat científica i també davant la restada de pòquer de l'Esquerra Republicana de Catalunya, per allò de l'aprovació o no dels pressuposts generals de l'Estat. Malgrat que després hàgim hagut d'escoltar l'inefable Rajoy xerrar de xantatges i de govern dèbil i amb les mans fermades pels pactes que ha de fer amb les altres forces polítiques per a poder governar. Com si per aquí no els recordàssim durant la seva primera època, que varen haver de passar del «Pujol, enano, habla castellano» de la campanya electoral, al «Pujol, guaperas, habla como quieras», i parlar català «en la intimitat», després, quan l'hagueren de mester, i aquí tenim la parada de les cebes. Mala cosa la bona memòria per als que pretenen anar de «farol» per la vida i la comandera.

Devers València, més inflats que el menjar blanc i més empipats que una moneia moguda, enverguen al Consell de Ministres que són uns mentiders, embullosos i «trileros», com vaig sentir exclamar-se a un segona espasa del PP valencià, més plantat que un dos de basto, aferrant-se a l'emblanquinat d'un noticiari del seu particularíssim Canal 9, raons foradades que, pel que subscriu, són i representen un aval més redó que una ensaïmada. Hi ha genteta que en qualsevol moment de la seva vida i sobretot en obrir boca, són un referent indiscutible: si diuen blanc, podem posar messions pel negre. L'encertarem tret segur.