Se'm van morint amigues i amics. I un queda com estormiat. Quins som els propers de la llista? Llei de vida, es sol dir, com una forma de consol impersonal i imprecís. I és així. Una vida acaba essent això : una successió d'estacions, d'hiverns i primaveres, d'estius i tardors. Un rebrot de fulles i flors, com les de les vidalbes, ara que ve el fred. Com cada hivern. D'ençà de quin i des de quan vénen els xàtxeros? Sense aturar-se a pensar per quina llei de vida vénen o què i qui els empeny a venir, cada tardor, camí d'aquest hivern?

D'això anava el meu cavil·lar, baixant cap a ciutat, amb la mala notícia de la mort d'una bona amiga, jove encara. I havien arribat els xàtxeros. Cada cent passes, se n'aixecava un al pas del meu cotxe. Vaig trobar conhort en l'arribada d'aquests animalons, que posaven contrapunt a la lectura dels diaris matinals, amb l'esquela de la mort, plens de despropòsits inevitables. Tanmateix, la Natura. Amb el seus ritmes. Els xàtxeros ja són aquí, em repetia a mi mateix. Un poc massa obsessivament. Pensava, no sé bé per què, en París amb els anuncis recurrents de quan arriba el vi de Beaujolais, bastant magre, per cert: «le Beaujolais nouveau est arrivée!». Idò sí, els xàtxeros havien arribat, un altre pic, els mateixos dies en què na Lourdes havia partit.

No em diguin que no s'hi fixen en els xàtxeros! És l'ocell més representatiu de l'hivern de Mallorca. El seu plomatge gris, negre i blanc el fan be especial. Però molt més el seu caminar, tan seu, amb el capet envant i enrere i la seva coa llarga, recta, negra amb les plomes marginals blanques, movent-la amunt i avall. Conta Joan Mayol que li deien alguns pagesos que els xàtxeros, abans de menjar-se un cuc, l'estamenegen amb la coa, per por que no sigui un garbellet, metàl·lic i traïdor; si ho és, només hi deixen les plomes. Nerviós, menja invertebrats, larves i mol·luscs, pega una corregudeta i alça el vol, ja sigui perquè ens hi acostam massa o per fer una cabriola capturant algun insecte, amollant un gisco característic. Pareix una au limícola, pel seu caminar i les seves camarrines, però la trobam pertot, per foravila -alguns pics seguint la llaurada dels tractors-, per ciutat i, ja s'hi fixaran, amb la seva predilecció per visitar les carreteres. Enmig de les carreteres, és proverbial i contumaç. Si les oronelles, els cabots i les falzies són els ocells dels nostres estius, omplint el cel de crits i volades rapidíssimes, els xàtxeros, per això que deia, perquè es deixen veure molt, perquè no els cacen, perquè a vegades es deixen acostar fins a no res d'ells, abans de prendre el vol, fan avinent i ens indiquen que el fred ha arribat, com altres ocellons hivernants a Mallorca, i em deixin citar, també, els ropits.

Solen arribar, els nostres xàtxeros, a l'engròs, a cavall entre l'octubre i el novembre; tot i que hi ha cites més primerenques i l'absència de citacions, ornitològicament vol dir que molts ja han partit, es concentra en el mes d'abril. Són, per tant, ocells migrants, hivernants, no crien a les Balears -almanco els xàtxeros blancs, els més nombrosos- i encara que el seu comportament és territorial -cadascú al seu redol, sobretot a l'hora de cercar menjar- no és estrany que, com els estornells, s'hagin avesat a cercar dormidors comuns, alguns a les arbredes de les ciutats, on hi poden arribar a dormir milenars d'aquest aucells, cercant la calentor i la seguretat.

L'espècie que es veu més és el xàtxero blanc (Motacilla alba), és un passeriforme de la família Motacillidae (del llatí «mota», moure; moure les seves coes, tal vegada?) i que té parents a tot el món, molt semblants entre ells; des del xàtxero del delta del riu Mekong al Vietnam fins als xàtxeros de Sibèria; moltes espècies i, sensu lato, molts tàxons que són considerats subespècies. A les illes Balears, el blanc és el més nombrós, tot i que hi arriba, també, una altra espècie de color més cendrós, i una altra de més rara i espectacular, pel seu color, que és el xàtxero groc. Un d'aquests animalons groc-verdós quan un servidor vivia prop de la Font de Vila, es presentava cada any i amb el seu bec ens avisava que ja havia arribat pegant copets, amb insistència, als vidres de les vidrieres que guaitaven cap als safarejos. La meva dona i els meus al·lots ho poden corroborar, per si, amic lector, li sembla un poc estrany.

Ocell molt anellat i amb moltes recuperacions, sabem d'on vénen i on van. Cap a l'Europa del Nord, a passar l'estiu i a criar, de quatre a sis ous i, moltes vegades, dues postes, i després cap al sud. I així un any i un altre, i un any i un altre...

Els italians li diuen -aquests italians!- «ballerina bianca», el trob un nom encertadíssim, perquè ho pareix una ballarina, pels seus moviments; «witte kwikstaat», els alemanys o «pied» o «white wagtail», els anglesos; «lavandière» o «bergeronette blanche» els francesos i, vegin per on, és l'ocell «nacional» de la República de Letònia. En francès fa «tchissic»; en alemany «zipp, zwilipp»; en anglès «chiswick, chiswick». Tots canten o gemeguen igual i fan el mateixos giscos cridaners, encara que sigui dificultós transcriure onomatopeies coincidents en altres idiomes: la nota repetida fa, en català, «txi-ssit!!» i la d'alarma, «txiiic!!». «Buztanikara», li diuen el bascos, «paxariqueta», «pajarita de la nieve» («aguzanieves» o «nevatilla») o «lavandera blanca», aquest és el nom més estès. En la nostra llengua, «cullereta», «cueta» o «titina blanca» són els més comuns, i nosaltres, a Mallorca, per ser més rars, li posàrem també un nom eufònic i extraordinari: «xàtxero».

Idò això: els xàtxeros blancs ja són aquí. Per a un servidor és la senya més evident, del meu calendari fenològic, quan els veig sé que he de treure la roba d'abric i encendre la xemeneia. I recobrar l'esperança, si cal, i es pot, ara que na Lourdes ens ha deixat. Se'n va anar quan arribaven els xàtxeros. Com cada tardor, camí de l'hivern.