algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
22°

El tracte

Lilí Dalmau va actuar a Palma, a les darreries dels anys vint, amb la companyia del mestre Guerrero. Al Teatre Líric, concretament. Figurava com a tercera actriu d'un espectacle anomenat «Antojo de claveles», que havia tengut un èxit moderat al Paral·lel. Els crítics de «La Ultima Hora» i de «La Almudaina» en parlaren en termes de cortesia. Tanmateix, per a Lilí significava molt actuar a Mallorca. Se n'havia anat a Barcelona per servir de teta a cal metge Dalmau, que era el propietari de la possessió del mateix nom, situada en es Pla. Aleshores, Lilí, era coneguda per na Margalideta de Son Dalmau, perquè hi tenia esment de la guarda de porcs des del mateix dia que va combregar. A la sortida de l'església va rebre els regals -una ensaïmada de la mare i una pesseta dels padrins-, mentre el pare tancava el contracte amb l'amo. Menjaria i dormiria a la possessió i cada dissabte cobraria amb espècies, mongetes o ciurons. Així passaren els anys. Va créixer entre els porcs, guapa i esvelta. I un dia, que s'havia estirat a terra, enmig d'un estesa de figues, l'amo la va desflorar en contra de la seva voluntat. Mai no li va donar ni una peça de cinc, l'amo, tot i que li havia promès que li compraria un vestit vermell en arribar la fira del poble. Cada vegada que li alçava les faldetes, ella li ho recordava. Però ell se'n reia o li clavava dues neules, segons l'humor. Afortunadament, en partir a Barcelona el va perdre de vista. A més a més, la seva vida acabava de fer un canvi substancial en positiu. A cal metge Dalmau menjava calent, disposava d'un llit propi i tenia l'oportunitat de conèixer infinitat de soldats i pinxos, tot passejant els infants dels senyors amunt i avall de les Rambles. No sé exactament com s'ho va fer per arribar als escenaris del Paral·lel, encara que cal pensar que va seguir el camí tradicional. Va conèixer un pinxo de cantonada, el pinxo la va presentar a un bàrman de sala d'espectacles, el bàrman a un vividor que tenia accés al despatx del director musical i amb dues o tres passes més ja va ésser damunt l'escenari mostrant les cuixes. Res de nou, per tant, en la seva carrera artística. De manera que podem centrar-nos en el seu retorn a Mallorca. Quan Lilí va saber que «Antojo de claveles» s'estrenaria en el Líric, va parlar amb Elviro Vila, un lleidatà que feia de cambrer al Bataclán i controlava amb força encert el bordell de la Cega. Era amable i protector, Elviro. I s'havia guanyat fama d'home de paraula. Si una al·lota es feia l'orni i no li passava el fideu, sols rebia un advertiment. No n'hi havia d'altre. A la pròxima falta marcava amb la navalla el seu macarró. D'altra banda, amb Elviro podia parlar-se de negocis sense embuts. Lilí li va proposar que l'acompanyàs a Mallorca perquè necessitava que algú com ell donàs una lliçó a l'amo de Son Dalmau. «Parlem de peles», li va dir Lilí. «Em consideraré pagat si el dia que per un motiu o l'altre em porten a la carbonera, el teu soldat em tracta com un amic». Va estar-hi d'acord, Lilí. El soldat al qual feia referència, era Salvador Rondales, general de Cavalleria i membre dels tribunals militars encarregats de reprimir el bandolerisme urbà, d'ençà que dos atacs de feridura seguits havien incrementat la seva mala llet habitual. «Si no et posa al carrer sense càrrecs m'haurà de tornar la clau del pis», va concloure ella. No calgueren més paraules per a posar-se d'acord. La companyia va actuar al Líric de divendres a diumenge. El dissabte de matí, prop de les vuit, Lilí i Elviro berenaren de cafè amb llet i una ensaïmada al Bar Cristal i pujaren a l'autobús de línia regular. Arribaren al poble a les nou. Lilí vestia roba estreta, de color vermell, i unes sabates amb taló verdes, de manera que palesava la seva condició d'artista. La majoria de gent amb la qual va creuar-se no la va conèixer. Però els que la conegueren, quedaren tan sorpresos que no sabien com reaccionar davant aquella porquereta que havia esdevingut una deessa pagana. Uns li dedicaven un somriure, altres se li apropaven amb reverència. A la botiga, Lilí va comprar confits d'anís, mentre Elviro l'esperava a la porta, tot netejant-se les ungles amb la punta de la navalla. Els veïns lligaren caps de seguida. «I que no havia tengut un assumpte amb l'amo...?». En sortir de la botiga, el botiguer va córrer cap a la bicicleta. «He d'arribar a Son Dalmau abans que ho facin ells», va explicar a la dona. «Deixa la bicicleta recolzada a la paret -li va respondre aquesta-, que no ets ningú, tu, per ficar el nas allà on no te demanen». Abans d'adreçar-se a Son Dalmau, Lilí va aturar-se a la rectoria per fer un donatiu. Estava agraïda a Déu. «Som artista d'èxit sense necessitat de cometre massa pecats», va confessar-li al rector. Després va repartir confits a un estol d'al·lots que jugaven a teia. Aquests al·lots la veren enfilar el coster que conduïa a Son Dalmau, i així ho digueren, l'endemà, a la Guàrdia Civil. La perderen de vista, quan va avançar-la el camió del peix. En esvair-se la polseguera que havia aixecat, ella -sempre custodiada per Elviro- ja havia girat el revolt. Allò que va passar a Son Dalmau, és d'aquelles coses que tothom sap, encara que ningú no ha vist. L'amo no era a les cases, i Lilí i Elviro s'adreçaren, per caminois de terra, cap a les pastures dels porcs. Allí el trobaren. No intercanviaren cap paraula. L'amo va quedar extasiat davant aquella escultura vermella, que no li era del tot desconeguda. I n'Elviro va aprofitar el seu embadaliment per a clavar-li dues ganivetades al ventre. En veure'l a terra, ferit de mort, Lilí va tenir un antull. «Talla-li els aglans, Elviro, i llença'ls al verro». Així ho va fer, ell. Amb una mà va arrabassar-li tots els botons de la bragueta i amb l'altra el va sanar. De ben enfora, de retorn al poble, sentien els grunys dels porcs que, atrets per la sang, es barallaven per a furgar amb el morro a les ferides. Pel que fa a Lilí i Elviro, referen el camí. Tornaren a l'estació i, mentre esperaven l'autocar que els havia de traslladar a Palma, ella va saludar infinitat de veïnes, amigues de la infantesa, que havien sabut que era al poble i volien veure-la de prop. L'endemà la Guàrdia Civil la va interrogar, en el camerino. L'havien vista en el poble amb aquelles sabates de xarol verd, plenes de pols. ¿Sabia res de l'assassinat de l'amo de Son Dalmau? I ella va respondre que sí: li havia donat dues besades i prou. Elviro, en canvi, va haver de romandre dos dies als calabossos de la comissaria. L'estovaren de valent, però no va cantar. En compensació, cada migdia, va rebre l'obsequi d'una paella tan grossa que en menjaven a voler ell i els de la bul, i encara en sobraven una pila de plats per als pobres de l'hospici. A les quaranta-vuit hores de retenció, el posaren en llibertat. Un cop a Barcelona, Lilí i Elviro s'acomiadaren amb poques paraules. «Gràcies», li va dir ella. «Encomana'm al teu soldat», li va respondre ell.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.