Uns van i altres vénen, i així el món no trabuca. Per mor d'aquest anar i venir, la veig adesiara pel carrer, de vegades feim una xerradeta d'alguns minuts, perquè ens coneixem de fa anys i servidor estim molt el seu germà. No sé massa a què dedica la seva vida, però sempre m'ha paregut una d'aquestes dones que són molt del país, que fan les coses amb coneixement i, en general, són discretes. Ens topàrem l'altre dia pel carrer, fórmules de cortesia, bons desigs sincers. I una novetat (per a servidor): «Estudii àrab». Ella estudia àrab. Veritablement sorprès, servidor: «Àrab? Ah, està bé. Jo de jove pensava que algun dia n'estudiaria. Em fas enveja. I per...?» «Per què n'estudii? M'agrada sa poesia àrab. I així em puc entendre amb sos magribins des meu poble». La naturalitat amb què manifesta aquests objectius em deixa com un gust agredolç. L'agrura la hi posa un sobtat sentiment de frustració, de fracàs personal, per no haver estudiat àrab. La dolçor, l'exemple d'aquesta dona, capaç de dedicar tants d'esforços únicament a satisfer el desig de llegir poesia àrab i poder tractar amb el magribins que tenen dificultats per fer-se entendre en qualsevol llengua que no sigui l'àrab. És estrany que aquesta Mallorca encara pugui produir persones d'aquesta qualitat humana, persones que conceben la formació com una finalitat en si mateixa, no com una eina professional per poder-se'n desfer millor en el mercat laboral o en l'aquàrium dels taurons. De jove, servidor havia sentit dir que la tecnificació de la feina ens regalaria temps lliure, però la realitat és que ha creat atur. La gent que fa feina en fa més que mai; i és l'enveja de la gent que no en té. Poques persones han guanyat la terra promesa del temps per a un mateix, el temps dedicat a cultivar-nos sense esperar-ne una collita avaluable en termes materials. Ella, sí, que l'ha guanyat. No ha anat a cercar de fer més hores aquí o allà per guanyar més doblers. Té cobertes les necessitats materials i les ha sabudes jerarquitzar adequadament. I, en aquesta organització de la vida, ha trobat el tresor del temps per estudiar àrab, per entendre's amb els magribins del seu poble i per llegir poesia. Ara aquest escrit tocaria acabar de la manera següent: si la coneixeu, aquesta dona, presentau-me-la, perquè necessitam conèixer persones així. Idò bé, sapigueu que és real, que tenc l'honor de conèixer-la i que li duc una enveja de no dir. I no em contesteu allò de i per què no n'estudies, tu, d'àrab? Us faria una mala contesta.