Els crítics d'Arafat diuen que una de les frases que treia de solc els seus interlocutors era «ja ho veurem més tard». L'acusaven de ser un gran líder de masses però un pèssim administrador de la política diària. De fet, és la crítica tòpica que es fa a tots els estadistes fets d'una pasta especial. Arafat ha mort orgullós de l'obra que ha desenvolupat al llarg de la seva vida, però trist per les bregues i els enfrontaments dels que l'han envoltat. Un home capaç de fer recular tot un Estat d'Israel protegit pels Estats Units i també de fer canviar l'opinió pública mundial al seu favor, ha mort probablement amargat per les lluites intestines dins la causa palestina.
Guerriller implacable en la seva joventut i d'un notable valor físic, el seu defecte va ser que sortia de botador quan els seus subordinats no sabien o no podien executar les seves ordres. Això li féu perdre una certa credibilitat en els darrers anys com a negociador. Tot i així, donà exemples de coratge únics, com quan els israelians arrasaren el camp de Ramal·lah i ell es quedà just enmig de la localitat mentre el planeta sencer s'indignava contra la metralla de Sharon. Ara resta la incògnita de si Palestina assolirà qualque dia la categoria d'Estat independent. «Ja ho veurem més tard», segurament diria Arafat, ara ja convertit en símbol immortal de la llibertat del seu poble i de molts altres pobles.
Quan es féu càrrec de l'OAP a finals dels anys seixanta, els israelians semblaven invencibles. Els caps militars, Moshe Dayan, Mordehai Motta Gur i Isaac Rabin (aleshores cap de l'estat major), havien derrotat egipcis, siris i jordans en només sis dies. Però ni ells, ni els seus successors pogueren mai amb l'empenta de ferro d'Arafat. Cada victòria que assolien les armes de Tel Aviv era contestada amb un triomf diplomàtic palestí. El llegat d'Arafat es pot resumir en un sol concepte: els exèrcits vencen o són destruïts, però els pobles poden superar totes les dificultats si es mantenen units i assumeixen per bandera la voluntat comuna de resistir costi el que costi. Arafat ha duit l'esperança a tots els pobles sense estat del planeta. Els ha fet entendre que no hi ha força humana que pugui domar un jo col·lectiu que té consciència del que vol i allà on es dirigeix.
