Arafat no veurà l'Estat de Palestina

Guerriller implacable en la seva joventut i d'un notable valor físic, el seu defecte va ser que sortia de botador quan els seus subordinats no sabien o no podien executar les seves ordres. Això li féu perdre una certa credibilitat en els darrers anys com a negociador. Tot i així, donà exemples de coratge únics, com quan els israelians arrasaren el camp de Ramal·lah i ell es quedà just enmig de la localitat mentre el planeta sencer s'indignava contra la metralla de Sharon. Ara resta la incògnita de si Palestina assolirà qualque dia la categoria d'Estat independent. «Ja ho veurem més tard», segurament diria Arafat, ara ja convertit en símbol immortal de la llibertat del seu poble i de molts altres pobles.

Quan es féu càrrec de l'OAP a finals dels anys seixanta, els israelians semblaven invencibles. Els caps militars, Moshe Dayan, Mordehai Motta Gur i Isaac Rabin (aleshores cap de l'estat major), havien derrotat egipcis, siris i jordans en només sis dies. Però ni ells, ni els seus successors pogueren mai amb l'empenta de ferro d'Arafat. Cada victòria que assolien les armes de Tel Aviv era contestada amb un triomf diplomàtic palestí. El llegat d'Arafat es pot resumir en un sol concepte: els exèrcits vencen o són destruïts, però els pobles poden superar totes les dificultats si es mantenen units i assumeixen per bandera la voluntat comuna de resistir costi el que costi. Arafat ha duit l'esperança a tots els pobles sense estat del planeta. Els ha fet entendre que no hi ha força humana que pugui domar un jo col·lectiu que té consciència del que vol i allà on es dirigeix.