Amb el vodevil encapçalat per ZP lliurant a Javier Solana quatre traduccions del tractat de la UE, entre elles dues d'idèntiques però amb diferent identificació, català i valencià, un se sent una mica com el caçador de papallones de l'acudit de l'Eugenio. Tergiversant-lo, em veig passejant, en la nova era del «talante» i del pensament líquid, tot esperant que algú amb poder posarà un dia una mica d'ordre en l'inventari de despropòsits que Espanya acumula vers la cultura i la història catalanes, quan de sobte caic per un penya-segat i qued mal enrestat en una branca. Després d'un temps, pens: «Hi deu haver algú?». Només escolt l'eco del pensament, que em retorna la desesperada pregunta. Al cap d'unes hores se sent una veu celestial: «Sí, estoy yo, Zetapé. No te preocupes, déjate caer al vacío que yo te mandaré a mi ángel Pasqual, que surcando el cielo con sus potentes alas te cogerá antes de caer al suelo y te pondrá a salvo». I com el de l'acudit, dubt: «Sí, sí, molt bé, però hi deu haver algú més.». La veritat és que ha estat clarificador veure com ZP, el líder de «todos los modernos de España», no ha tingut cap complex a l'hora de passejar per Europa la caspa de la caverna més retrògrada -i no ho oblidem, d'inspiració feixista- i al més pur estil ibèric: sense sentit del ridícul. Si volen que els siga sincer, no m'escandalitza massa perquè m'havia previngut a mi mateix que l'arribada de ZP al poder no podia acabar amb segles de visigotisme i que tot és qüestió de dies. Si al govern espanyol no l'empegueeix que alguna premsa nord-americana digui que convida un col·laboracionista nazi a la festa de la hispanitat, què no podem esperar-ne? I sospitar que la democràcia espanyola és només en les mans de PP i PSOE em manté en peu de guerra.