De sempre les fotos han tengut la seva importància. Una imatge, com ho és una foto, pot representar i explicar moltes coses. La foto que el President Zapatero s'ha aconseguit fer amb tots els presidents autonòmics és un èxit. Un èxit en diversos sentits. En un primer sentit és un èxit del cap de l'executiu espanyol perquè aconsegueix visualitzar i fer evident el canvi. No cal insistir-hi gaire, de l'estil prepotent i injuriós a les formes dialogants i suaus hi va un món. En un segon sentit és un èxit polític perquè demostra que l'estat no està a una passa del trencament; si hi hagués una tensió secessionista tan forta, algú creu que seria possible una foto de tan bon rollo? Al PSOE no li interessa el conflicte, els estrategs progressistes som plenament conscients que amb un PP radicalitzat dins un clima de normalitat no poden fer més que guanyar vots a balquena. Resulta complicat dir si la unitat de la pàtria estar en perill, com resulta complicat anticipar quina tàctica és millor per evitar-ho (si es vol evitar): si la tàctica de garrotada del PP o la tàctica integrativa i comprensiva del PSOE. Però això que diguem són les preguntes de fons, no són les importants a curt termini i en òptica electoral. A curt termini allò interesssant és saber si surt triomfadora la imatge que vol transmetre el PP, un país en procés avançat de divisió amb un govern inactiu per la hipoteca dels seus pactes amb els nacionalistes, o la imatge que vol transmetre el PSOE, un país que ha superat una època fosca i que recupera la concòrdia i la comprensió mútua. És obvi que la foto reforça molt més el segon missatge. I ho reforça, sobretot, per la presència del fins ara vetat i dimonitzat Ibarretxe. El problema que té l'estratègia popular és que el nacionalisme és gradualista, sap que allò important és anar guanyant batalles. Rompre l'aïllament i entrar dins un procés, per tímid que sigui, de redefinició del repartiment del poder és una gran passa endavant respecte al que teníem fa un parell escassos de mesos. S'ha dit sovint que l'estratègia socialista és molt més letal per al nacionalisme que la popular, perquè eliminant el conflicte, fent veure que no n'hi ha, redueixes les capacitats de penetració del nacionalisme. Fent caricatura Aznar va ser una màquina de fabricar separatistes, Zapatero podria ser una màquina de fer federalistes, i això al nacionalisme no té per què afavorir-ho. En tot cas, això, ja és una qüestió més de fons que no és el més interessant d'una foto que fa més mal al PP que al nacionalisme, tot i que, per aquest darrer, presenta riscos a valorar. El federalisme, tot utilitzant aquest concepte d'una forma bastant poc correcta i en el sentit de resolució de l'encaix de les nacionalitats a Espanya, podria ser positiu si fos un federalisme respectuós amb la plurinacionalitat i, per tant, asimètric, aleshores, podria tenir sentit que el nacionalisme minvàs la seva força o les seves reivindicacions. El que succeeix és que no es veu per enlloc que això sigui el que es vol fer, en conseqüència, possiblement és un federalisme trampa. Finalment, en un tercer sentit pens que la foto és un èxit a nivell institucional. Des del punt de vista d'un estat compost, que no hi hagi cap instància de trobada i negociació entre els màxims responsables executius de l'estat és una mancança bastant greu. Certament el Senat podria jugar aquest paper, però el cert és que no ho juga, per tant, cercar dissenyar i posar en funcionament un organisme o una institució o el que sigui, on poder parlar difícilment es pot considerar una cosa dolenta. Sense parlar la cooperació i la coordinació és d'assoliment complex. Zapatero ha triomfat, ho va fer en campanya quan va dir que el seu partit, als quals molts acusaven de barullo, era el reflex més exacte d'Espanya; i ho ha tornat fer amb la seva foto que és, segons les seves paraules, l'Espanya real. Que cadascú comenci a treure les seves conclusions.