La carta que destacats etarres han remès des de la presó als seus dirigents, en què reconeixen la inutilitat de la lluita armada, constitueix una passa més cap al lent però ja inevitable esvaïment de l'organització. Mentre avança l'assoliment del sobiranisme per vies pacífiques, defensat per PNB, EA i altres forces, els que propugnen o justifiquen la violència estan quedant fora de l'actual procés polític. Mentre perden força els posicionaments centralistes dels grups més dretans de l'Estat espanyol, guanya pes la contundència dels que aposten per la transformació de l'Estatut basc. Ara es veu amb més claredat que mai que qualsevol apel·lació a la violència serveix als interessos dels que s'oposen a més autogovern per a Euskadi.
ETA -o el que en queda- corre el risc de convertir-se en un aliat objectiu dels ultraespanyolistes. La lliçó de l'11-M no pot ser oblidada. L'encabotament del PP a adjudicar als etarres l'autoria de la massacre determinà la seva sortida del poder. És probable que els dirigents de l'organització obrissin els ulls en aquelles hores tràgiques. L'esperança d'un partit radicalment oposat al pla Ibarretxe, que fins i tot aprovà una normativa que podia dur el lehendakari a la presó en cas de convocar un referèndum, era que ETA cometés un atemptat brutal per ser el conillet de rata d'aquells moments terribles. I qui s'ha convertit en conillet de rata el millor que pot fer és plegar veles.
