Els organismes federatius internacionals, des dels anys vint del segle pasat, no han resolt de forma satisfactòria el protagonisme dels estats i de les nacions en les competicions internacionals. S'ha imposat com a fet cultural dominant que les seleccions han de ser una representació oficial de les federacions centrals. Les excepcions, que també existeixen i no cal insistir-hi, confirmen la normativa general i els eixos del pensament dominant en matèria esportiva i/o política. És més, recentment amb el cas de la selecció catalana d'hoquei, s'ha posat de manifest que la filosofia de l'alta competició esportiva, a nivell internacional, és molt més flexible i dinàmica que les mentalitats chauvinistas i temorenques dels estats dèbils i escassament cohesionats. Agradi o no, es jusifiqui d'una manera o d'una altra, es contempli des d'una perspectiva o d'una altra, l'esport és un mitjà per assolir prestigi, un instrument de propaganda, l'aparador d'un règim polític i un dels indicadors de vitalitat d'un poble. Més enllà que aquest sigui sinònim d'un estat o d'una nacionalitat.
Si partim de la tesi que les seleccions esportives són competència del Ministeri d'Afers Exteriors d'un estat i que les competicions internacionals són cimeres ludicopolítiques entre representants estatals, és obvi que no té gaire sentit debatre sobre l'oportunitat o la possibilitat de potenciar les seleccions no estatals. En aquest sentit, idò, els seleccionats no haurien de ser convocats per una federació -entesa com un organisme autònom i privat, amb competències derivades de l'administració pública, sinó directament pel ministeri. Les mal denominades federacions d'àmbit estatal haurien de renunciar a la gestió i al volum de negoci que es deriva de l'organització i de la participació en competicions internacionals. En aquest sentit, existiria un cert consens que l'esport de representació és, sobretot, un component emocional de caràcter nacional i no un element de mercat, fenomen en el qual l'han convertit les federacions centrals, la majoria de les quals han esdevingut maquinàries d'especulació i de mercadeig de sentiments inexistents.
En canvi, si contemplam la hipòtesi que les competicions internacionals són competència de les federacions, amb les característiques particulars de cada esport, regulades per la normativa que aprova cadascuna de les unions internacionals de federacions, a través de les seves assemblees, haurem de convenir que el debat té unes característiques ben diverses. Així, doncs, els objectius esportius i competitius dominen sobre els polítics, tot i que, indubtablement, cada federació sempre representarà una ciutadania determinada, amb uns horitzons, amb una vocació clara que l'esport esdevingui un element simbòlic essencial dels seus sentiments com a poble.
Per ventura, allò que està succeint a l'Estat espanyol és que les seleccions no acaben de ser un element de cohesió i de propaganda d'una idea clara d'estat, i això no es vol racionalitzar amb claredat, mentre que les seleccions emergents, com passava a l'Europa de 1918, esdeven un component d'identitat de país que aterroritza tots aquells que estan instal·lats en una unitat adolorida i empobrida.
