Ferran Aguiló

Créixer sobre les runes

Ferran Aguiló24/10/04 0:00

Ahir era un d'aquests dies que ens regala la tardor embolicats de temperatures que enyoren l'estiu i d'una mar que, fora temps, l'escarneix. Disposat a gaudir-ne, vaig passejar per un dels bocins de Mallorca que s'han escapolit de la mallorquinització. En un dia com el que ens sorprèn aquest octubre amarat de juny, caminar pel que queda del Parc Natural de Llevant és un regal als sentits i un argument a la lògica proteccionista. La Mallorca que hagués pogut ser és allà, a un pas de pobles que no han entrat de quatre potes en la desmesura cobdiciosa (tampoc són betlemets ancorats en el passat ni idíl·liques postals ni exemplars cants a la immaculada integritat de batles i regidors d'urbanisme, però s'han defensat de l'esquer dels doblers ràpids en percentatges superiors a la mitjana). El paisatge d'Aubarca, es Verger i sa Duaia poden omplir de legítim orgull a aquells que l'han guanyat a l'especulació. Tant els propietaris primers, que no tengueren pressa per urbanitzar i si els revengué ja no pogueren gràcies a tímides lleis proteccionistes de quan el senyor Cañellas era «l'amo», com el Pacte de Progrés que comprà les dues primeres per a garantir-ne el futur i fer-les l'eix del parc natural que els costà el seu present i l'actual govern Matas que adquirí la tercera com a excepció a la norma d'escatimar proteccions i acontentar propietaris per a garantir-se la permanència. Entre tots han fet possible el paradís, i al paradís només s'hi pot anar a peu. l l l

Perdó: només hauria de poder-s'hi anar a peu o amb mitjans que no el perjudiquin, que els bàrbars no coneixen límits ni les autoritats semblen disposades a marcar-los. A més de les putes motos nàutiques, que t'obliguen a alenar benzina tot i creure que amb esforç físic t'havies allunyat d'ella, descobreixes que la beneitura humana no te límits i cada temporada és capaç d'incorporar una nova manera de compensar la impotència personal amb demostracions de potència sobre la indefensa natura. Ara toca a les motos de quatre rodes; màquines esportives que perden la seva esportivitat quan envaeixen zones no específiques per a l'esport i ho fan des de la befa a la prohibició i l'insult al patrimoni de tots. Veure aquestes màquines, colcades pels seus «atil·les de playmobil», trepitjant el poc que ens queda, és la demostració de què tenim els governants que ens mereixem: forts amb els dèbils i dèbils amb els forts. Així, avançarem a poc a poc, amb quasi tantes passes endarrera "al pas dels forts" com passes endavant, i que aquest ritme de protecció sempre serà inferior al de creixement urbanístic, camí a la conversió de les illes en grans i rentables parcs temàtics. Deu ser el nostre destí: cap bocí del territori sense produir sucosos beneficis, a uns quants, i l'excusa dels llocs de feina, pels altres. I, en aquest camí, tot sembla ser favorable: quan no és una guerra criminal en el mercat competidor, és l'increment dels carburants que anul·len competències més llunyanes i arruïnen economies domèstiques o el canvi climàtic que ens regala estius permanents al preu de destruir el planeta. Avesats a créixer sobre les runes dels altres, per què no ho podem fer sobre la nostra?