No estranyarà ningú si aquesta temptativa de construir una nova Europa basada en alguns conceptes molt formosos, s'esbuca qualsevol dia i queda reduïda a un mercat per a alguns països. La perspectiva turca inquieta tothom, i aquesta inquietud ha duit a replantejar si hem de tenir un horitzó final per a la Unió o si estam en un bigbang de conseqüències morfològiques imprevisibles. La qüestió que preocupa molts d'europeus és si la Unió pot encabir o no un país i una població enormes i de majoria musulmana. Cada vegada que es parla de l'actual govern d'Ankara es remarca que és musulmà moderat, cosa que serveix per tranquil·litzar una part de la població i per inquietar-ne una altra: què vol dir ser musulmà «moderat», si en el fons qualsevol musulmà és el nostre enemic potencial? Poden unes pròximes eleccions a Turquia donar el poder a uns musulmans integristes? Aquesta possibilitat és vista com una catàstrofe, i sens dubte ho seria, perquè no és fàcil preveure de quina manera un govern integrista en un país com Turquia tendria els drets humans com a norma bàsica de convivència. I, no obstant, sembla que no acabam de valorar adequadament el significat de totes les maniobres de les jerarquies catòliques i d'alguns governs per donar caràcter quasi confessional a la futura constitució europea. L'integrisme de la jerarquia catòlica espanyola, amb l'abanderat Rouco Varela; l'integrisme que amara la societat polonesa -per posar l'exemple d'un país que, a més, mira amb més bons ulls cap a Washington que cap a Brussel·les-, l'integrisme groller del possible comissari europeu Rocco Butiglione o de Loyola de Palacio -et alt.-, semblen assumits com a part inalienable de la identitat europea. Mentre, tenim la desvergonya d'expressar la temor per l'acostament a un país governant per musulmans moderats. Els problemes amb Turquia s'han de plantejar exclusivament en el terreny dels drets humans -a més, naturalment, de l'economia-, i si realment es vol fer feina per al futur, aquí hi ha un territori suficientment ample i llarg -des de la pobresa fins a la qüestió kurda. Aquesta Europa que viu en un rebrot d'integrisme cristià -i, més àmpliament, les societats occidentals plenes de cristians renascuts-, no té força moral per exigir renúncies de caràcter religiós a ningú, sempre que no sigui per adequar les pràctiques polítiques als objectius de la democràcia. Un grup d'intel·lectuals turcs va donar a conèixer, fa poc, el seu parer al respecte. Entre altres coses deien que la perspectiva europea seria una eina de democratització. Cert. I, tractant-se de Turquia, qui sap si aquesta perspectiva representa una darrera oportunitat d'ingressar en allò que encara entenem per democràcia -de vegades hi ha indicis que no per massa temps.