algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 19°
19°

Cròniques urbanes: «El Purgatorio»

(El cronista, durant l'estiu, ha enviat cròniques foranes; ara, de retorn a la ciutat, toquen les urbanes).

Les dones ho sabien. De fet era una de les condicions que els posaren per casar-se. Els tres amics de sempre, un pic cada dos mesos, sortien a fer voltes per bars i coves de mala mort, de mal nom i de mal lloc, mals de trobar. Era la seva afició i el seu costum. Treien els seus desfressos de «freakies» d'un temps. Un amb la americana «d'ante» -de pell girada, deia sa mare quan la comprà- amb unes cintes primes pels braços, com a burbaies, estil «Easy Rider», com en Fonda menant la seva moto; l'altre, tot de cuiro negre de dalt fins baix, però ara ja quasi no es podia cordar els calçons, i el tercer, en Guillem, que anava, com sempre, de «normal», i era el més anormal, ironies de l'existència.

Toc, toc, toc !!! Pegaren tres cops forts a la porta de ferro tal com els havien dit. Una obertureta, com la de la de tirar les cartes, s'obrí i uns ulls maquilladíssims, exageradament maquillats, demanaren : «Quién creó el mundo?». «El mundo lo creó la diosa Gea», van respondre els tres, quasi a l'hora. Se sentí com un renou de forrellat, de portota de castell medieval i les frontisses gemegaren, la porta girà i veren l'espeltre que els havia demanat el sant i senya, un, o una, berganta, no se sabia molt bé, encarandimada damunt uns taconarros de pam i mig, un body aferrat al cos que deixava veure mames postisses o operades i pèl pertot arreu del seu cos. «Hola, maricones», els escometé. «No lo somos...», en Pere li va fotre una potada a en Guillem, perquè no els delatàs, ja que, pel que semblava, allà només hi tenien cabuda els marietes. «El Purgatorio», estava decorat, amb imatges i icones del cel i de l'infern, alternativament, volent donar a entendre que eren al bell mig, entre Scilla i Caribdis, com els havia ensenyat a dir un professor de l'Institut Ramon Llull, preocupat només perquè no fessin el ridícul durant les seves miserables vides. Dimonis desnus, amb la fava més llarga que la coa i àngels amb unes mames més grosses que l'esternum, que si volassin com els coloms seria descomunal; déu nostre senyor dibuixat amb un lleuger matís gay; la mare de déu aferrada amb na Maria Magdalena -que rentà i aixugà Jesucrist amb els seus cabells- amb una tesitura més aviat bollera, «lèsbica», va dir en Guillem, recordant que també els ensenyà qui era Lesbos el seu mestre de l'Institut. Al tasser, a la barra com li agradava de dir a en Joan, n'hi havia més d'aquella fauna, germana o cosina del qui havia obert, descomunals amb les seves vestimentes que semblaven domassos dels dijous sant mesclats amb bragues de «todo a cien», això els dotava d'un espectre atractiu i repulsiu a l'hora. «Qué os pongo?» Un San Francisco», demanà en Guillem, a qui ara el metge li havia prohibit l'alcohol. «Un San Francisco? Pero cariño, tu que eres una monja o un santón? Hace un siglo que no preparo un San Francisco, que gracia...! Bueno. Te preparo uno que te vas a cagar!» Li digué obrint molt la boca -«que te vas a cagaaar»- i mostrà unes dents llarguíssimes i uns queixals empastats, amb esmalt fluorescent. «Has vist» digué en Joan, «pareix que du llumets dins la boca, la loca aquesta». «La bebida del dia», digueren els altres, com si fossin uns entesos. Ho havien vist escrit a un pissarró, a l'entrada : «Hoy : Fuegos fatuos. 20 Euros». «Dos fuegos fatuos. Pero... muy fatuos». Digué «Fatuos» com «Te cagas»: «Fatuooooos». La llum no era excessiva, excepte els focus que il·luminaven les figures de les parets, la moqueta roja, els seients de vellut granate i skai negre i la gent una mescladissa acollonant. Des del suposat canonge de la Seu, fins al pare de família amb ulleres fosques i la cofradia dels habituals, i.... «i aquell que no es Rundessi?» «Vatuadell en Rundessi!!». «Rundessi! Rundessi!» Digueren els tres, fort. En Rundessi, els mirà, amb la cara alegre. El trobaven, adesiara, perdut i sempre tot sol, per les rutes del clavegueram de la ciutat. Els féu senyes de que s'acostassin. Estava amb dos, o dues, elements espectaculars. D'aquelles, o d'aquells, que el cul els pega com un bot a partir de que comença a l'esquena, «respingón» aprengueren a dir els tres d'una puta vella que els servia «gins and tonic» per devers el «Brut», el sobrenom del «Barrio» per antonomàsia, el cau de les putes organitzades, de quan «Can Vallés» al carrer del Socors, encara estava obert. «Greda i Alba», digué en Rundessi, presentant les seves, o seus, acompanyants, «són brasileires». «Hola, mi amor» li digué na Greda a en Guillem posant-li mà al paquet sense anar gens alerta. En Guillem, no féu ni una passa enrere. N'Alba ja havia firat alguna cosa amb en Rundessi i només aixecà el cap. «De què anau, tios!» En Rundessi, un antic militant, quasi fundador, d'un d'aquells partits comunistes minoritaris, excindits del PCE, després reentrat al PCE, després expulsat, després i després..., però sempre un habitual del rodar per les barres i els tassers. Una de les seves màximes era: «no hi ha ofici més noble que l'aguantar amb dignitat una barra d'un bar». Aguantar o que t'aguanti, és indiferent, el fet es arrepitar-se amb elegància, quan les cames ja no obeeixen les ordres que un els hi dóna. En Rundessi els mostrà unes paperetes de pols blanquinosa que li havien arrambat uns companys de la feina, funcionaris de l'administració. «Anem als excusats, són grossos». «El Purgatorio» era petit però els excusats eren enormes. En Guillem i aquella cosa amb mames i paquet, xerraven i s'entenien a les totes. Tots entraren dins el lloc comú, que no tenia senyes de quin era el dels mascles i quin de les femelles, però sí que tenia dues portes, com la llei mana. Un pic a dins, eren sis, estaven un poc estrets. En Rundessi, posà les eines damunt el lavabo i pegà una esnifada que pareixia que havia fet una bufa dijuna. N'Alba el seguí. Però quan s'acotava per posar-hi el nas na Greda, pega un bot i li diu fort a en Guillem : «Aquí no cabrón...!» I amb la mà li retirava la perdiu de davant la boca. En Guillem, anava, manades desfetes, amb la fava enravenada defora. «Però no veus que és un homo!» li deia en Joan . «És igual, ara ja nedam», responia aquell...S'armà un «guirigay» de mil dimonis -que són, també, visitants del purgatori-... N'Alba llenegà i posà una mà dins la regata dels pixadors. En Pere, amb el cap estret dins el pitam de na Greda, sense voler, la va empènyer i, un damunt l'altre, pegaren a la porta de sortida, on ja esperaven les tres cambreres, o cambrers, per fotre'ls defora. N'Alba, que s'havia enrollat amb en Rundessi, només per la coca, se com espolsava i se rentava les mans, que li feien una olorada. En Joan, puntual, pagava la ronda. Defora, els neons indicaven ben a les clares: «El Pu...torio», la meitat de les lletres del mig no s'encenien. I en Rundessi, com sempre, embullat, però molt clar en les seves actuacions «reflexes», ja havia aturat un taxi i tornava cap a ca seva, sense esperar ningú. Encara, però, amb el cotxe que partia, tregué el cap per la finestra, per dir fort i sense mirar, aixecant el puny esquerre : «Allons enfants de la patrie ! Al·lots, que ja és hora d'anar a fermar el mul!».

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.