Divendres passat e Diari de Balears informava que la ministra de Sanitat i Consum, Elena Salgado, feia una aferrissada defensa de l'alletament matern i es comprometia a treballar intensament per assolir l'objectiu que les mares alimentin els seus fills exclusivament amb la seva llet durant els seus primers sis mesos de vida. Això és el que recomanen els darrers estudis científics sobre el tema, que mostren que les persones que s'han alimentat amb la llet de sa mare, quan són adults, pateixen menys problemes cardiovasculars i d'hipertensió, són menys obesos i sofreixen menys infeccions.
L'endemà, aquest mateix diari duia un anunci de l'Associació Balear d'Alletament Matern (ABAM) que convidava els lectors a participar a la Festa de la Lactància, un acte ludico-reinvindicatiu que aquesta associació duu a terme des de fa un bon grapat d'anys, per tal de sensibilitzar l'opinió pública i els responsables polítics de ls avantatges de l'alletament matern i de la necessitat de fomentar-lo i facilitar-lo.
També el divendreses publicava un article que, sota el títol de «El cervell de les dones està més desenvolupat que el dels homes», informava de la intervenció del catedràtic de farmacologia de la Universitat de Cadis, Joan Gibert, a la sessió inaugural del curs de l'Acadèmia Mèdica Balear, a la qual va exposar les principals diferències entre els cervells femení i masculí, i les conseqüències que tenen en les diferents aptituds i actituds de les persones d'ambdós sexes.
Tot això m'ha duit a reflexionar sobre els tan estamenejats conceptes d'igualtat i diversitat.
Hom atribueix als ideòlegs de la Revolució Francesa, els del famós lema egalité, liberté, fraternité, la concepció de la igualtat com a uniformitat. Segons ells la igualtat no havia de ser gairebé total. Avui, aquesta manera d'entendre la igualtat està, o hauria d'estar, superada i s'hauria de circumscriure al camp dels drets i deures, però no mai s'hauria de fer extensiva a altres aspectes en què la igualtat és impossible o que el seu assoliment suposaria la imposició d'un estereotip determinat als ciutadans.
I com que els homes i les dones, vulguem o no vulguem, som diferents, garantir la igualtat de drets i deures entre nosaltres pot significar haver de tenir un tractament legal diferenciat en determinants moments, o fins i tot de forma permanent, malgrat hi hagi jutges que pensin el contrari.
Però és que, a més a més, aquestes diferències físiques i psíquiques que hi ha entre nosaltres fa que hi hagi unes determinades tasques que hagin de ser exclusives d'un dels dos sexes. Jo, per exemple, mai no podré gestar un fill ni tampoc, com és evident, el podré alletar. Així que si el que es pretén, perquè sabem que és el millor, és fomentar l'alletament matern, forçosament hi haurà d'haver diferències en el tractament legal i mediàtic de la maternitat i la paternitat. Si, per exemple, el permís de maternitat, també pot ser de paternitat exactament amb les mateixes condicions, i si els mitjans de comunicació ens presenten com a políticament correctes els homes que l'agafen en lloc de la seva dona, i com a encara no prou allunyats del masclisme els que no ho fan, es fomenta l'alletament matern o no? Aquesta hauria de ser la una de les preguntes que s'hauria de fer la senyora Ministra. Però n'hi ha d'altres. Si volem que les mares alimentin els seus fills amb la seva llet de forma exclusiva durant sis mesos, quina hauria de ser la durada mínima dels permisos de maternitat? La legislació actual protegeix prou una dona que decideix dedicar sis mesos a l'alletament del seu fill perquè aquest fet no li creï cap problema en la seva situació laboral i en la seva carrera professional?
Com pot veure, la senyora ministra té molta de feina per endavant, per assolir el seu objectiu, un objectiu que no aconseguirà de cap manera si redueix les seves accions a una simple campanya informativa sobre els beneficis de l'alletament matern. Cal també legislar i pressupostar.
