Estimat, molt admirat i respectat amic, he llegit atentament, com faig cada setmana, la teva aportació aQuadern de viatge datada «Dimarts, 5», i publicada en aquestes pàgines el passat 12 d'octubre. Tu saps que admir profundament el teu quefer literari, i n'he deixat constància amb l'antologia Registre fòssi i amb un comentari a la primera entrega del teu esplèndid Quadern de viatge, un dietari exemplar, de prosa tallant i concisa com la guillotina, admirable pel sentit comú que saunya i per la total independència de criteri. Saps també que, en general, solem anar bastant d'acord dins el camp de les idees estètiques o polítiques, i fins i tot en la manera d'entendre el món i les coses. Tu i jo podem recordar, en privat, que una vegada m'havia submergit en l'obcecació i el teu criteri equànime m'ajudà a trobar la sortida d'un laberint mental.

També saps, et consta, que no sóc amic de polèmiques estèrils. Quan dialogo és per provar d'acostar-me a la veritat. I si per assumir-la em cal donar un gir de 180º a les meves idees, no em reca fer-ho. És igualment obvi que ara recordi que sóc dels que mai no han votat el PP, ni a les locals, ni a les autonòmiques, ni a les generals. Fins i tot caldrà evocar que, a l'hora de posar el meu gra d'arena, abans i després de la mort de Franco, sempre he estat dins o prop de formacions que, si més no en teoria, reivindicaven la igualtat i la identitat: breu, formacions d'esquerres i nacionalistes -o no-, que es plantejaven la llengua i la cultura d'aquesta terra en termes històrico-polítics concordants amb veritats demostrables. Els Països Catalans són una unitat lingüística i cultural que ha rebut tres fortes andanades: la unitat forçada dels Reis Catòlics, eDecret de Nova Planta de Felip V i la llarga i esgotadora Dictadura franquista. En general, pel fet d'haver mantingut aquestes idees, he hagut de tastar fel i vinagre, però no és aquest el tema de la meva misiva.

La teva nota de referència m'ha semblat una filípica o una catilinària segurament excessiva. És per demés que accepti la tendència que tots tenim a legitimar els posicionaments ètics que adoptam (Engels definia l'intel·lectual com «especialista en legitimacions»), però no crec que la comparança dels «escriptors» que no vulguin arrenglerar-se, avui per avui, amb el pensament «políticament correcte» que tu propugnes, hagin d'esser comparats amb els militars que «han torturat, violat o vexat», justificant-se en la deguda «obediència a ordres dels seus superiors». Ni tampoc amb els «col·laboracionistes francesos», que varen trair o denunciar. Crec que les coses són més complexes.

D'una banda, l'edat em dóna perspectiva per saber del cert que els pobles tenen els governs que es mereixen. Van i trien, amb la papereta dins l'urna. Que el resultat després no ens agradi sol esser normal, per devers ca nostra. Però són ells, els votants dels partits en el poder (i quan tota una terra resulta «botifler», o partidària de la desigualtat i la injustícia, ens hauríem de plantejar seriosament el propi fracàs, com a polítics, com a intel·lectuals o com a divulgadors d'idees), els únics responsables de la situació que se'n deriva. I potser no sigui la millor manera de resoldre el problema radicalitzar la convivència. La llengua -i acabo-, està feta per usar-la, dominar-la, servir-la amb llibres com els teus i tants altres. No per sembrar discòrdies. Quan hom pogué donar entrada a una cultura nacional popular gramsciana no ho féu. Per què?