Quan ja fa bastant de temps que unes notes a llapis van una mica extraviades als folis doblegats, una, dues, tres vegades, que normalment guaiten del butxacó de la meva camisa, el de l'esquerra, a prop del cor, és el moment de pegar-hi una ullada. Quan comencen a agafar color terrós pels caires dels doblecs, beix brut empenta de frare, assumesc la conclusió que és arribada l'hora de revisar-los, i si hi ha res recuperable, fer-ho i, si no, paperera. Fora noses. És exactament allò que passa ara mateix amb els dos que tinc a les mans. Un se'n va directament al fems, res, fum d'estampa. L'altre, no. A un cornaló hi he descobert unes notes menudes, però que potser amb elles podré filar a bastament tela com per a confeccionar això amb intenció d'article d'opinió per al diari. Ara veurem si en sortirà marge o caramull de pedres.
Resulta que sovint he sentit utilitzar de forma que a mi m'ha semblat incorrecta els mots: foraster, extern, estranger, i uns quants més de la mateixa família, d'una manera incorrecta al meu humil cavil·lar. Primer de tot m'agradaria que sabessin vostès entendre que no som posseïdor de cap llicenciatura en la ciència filològica, però així mateix, després de molts anys de seriosa curiositat i observació, potser qualque cosa he arribar a aprendre d'això d'utilitzar les paraules per dir coses com més clar millor.
Anem-hi. En català del Pla d'Enmig de Mallorca, a les persones, segons el lloc de procedència i/o residència, se les anomena d'una manera o l'altra. A saber: A Sineu, si ets del poble ets sineuer; si ets del poble però sols viure a foravila, malgrat tinguis posada a la vila ets foraviler; si ets mallorquí amb tota evidència però no de Sineu se t'anomenarà extern; si parles castellà et diran foraster; per això mateix els eivissencs, formenterers, valencians i del Principat, que parlin el particular català de cada lloc, s'anomenaran talment; en el possible cas (sobretot els valencians) que, no obstant la seva procedència catalana parlin castellà, de sempre que se'ls ha dit també: forasters; hi va haver un temps, fa molts anys, devers els anys cinquantes, que a tots els castellanoparlants que venien a fer feina o a establir-se per aquí se'ls coneixia per: murcians (ara ja s'ha perdut, això); el motiu era, clarament, perquè la majoria de personal que rebíem eren d'allà mateix; la primera onada d'immigrants va ser de Múrcia; ben segur per la mateixa regla de tres que, devers el con sud americà, tot aquell que prové d'Espanya, encara ara li diuen «gallego», supòs; la resta, tant els visitants amb olor dolcenca de llunyanes aigües de colònia barates, sangria a l'uf i parla enrevisclada, com els sudamericans que xerren la seva particularíssima versió de l'idioma castellà, mentre no se normalitzin, per molts d'anys que duri la seva residència aquí, amb papers o sense, seran anomenats popularment: estrangers. Altra cosa és que se'ls ho digui a les clares, que molt sovint, una mà ha de rentar l'altra i les dues, la cara.
O sigui, ja ho tenim: vilers, foravilers, externs, forasters i estrangers.
Si n'hi manca cap, tingueu la gentilesa de fer-m'ho a saber. Gràcies anticipades.
