La propera temporada d'òpera ha convertit el tema musical en monogràfic, a la tertúlia. Ara tothom en sap molt, de l'immortaVerdi, del qual també s'espera una representació d'Aida. Aida, ambientada a Menfis i Tebas, posa en escena l'Egipte dels faraons i s'estrenà en el nou teatre d'òpera de El Cairo, el 24 de desembre de 1871. L'obra era un encàrrec del virrei egipci Ismail Pachá, per a la inauguració del canal de Suez. Tingué cura del llibret Antonio Ghislanzoni, a partir d'una idea de l'egiptòleg Auguste Mariette, treballada per Camille du Locle en col·laboració amb el mateix Verdi. Però no pogué esser Aida, l'obra que estrenà el nou teatre, sinó Rigoletto, per causa de retards de caràcter logístic. El compositor, que ja havia complert 58 anys, feia poc que s'havia enamorat perdudament de la soprano Teresa Stolz, amb la qual mantingué una relació molt llarga. L'estrena, davant un públic internacional, fou un gran èxit. Val a dir que amb un repartiment de primeríssim ordre: Antonietta Pozzoni, Eleonora Grossi, Pietro Mongini i Francesco Steller, sota la direcció musical de Giovanni Bottesini. Després, triomfà sense reserves en els millors teatres d'Europa. I cal subratllar que, quan Aida es representà a la Scala de Milà, el 1872, Verdi assumí tots els detalls, fins i tot la direcció escènica. A París, el 1876, assolí 67 representacions consecutives. Madame Dormand, que té una molt llarga experiència melòmana, em recorda que és una de les obres més populars del repertori líric.

-Aquella espectacularitat, senyor, combina amb el lirisme per oferir un producte irrepetible. A més, per primera vegada en l'obra del compositor, l'orquestra no és només un acompanyament per a les veus, sinó que aprofundeix en la caracterització psicològica dels personatges.

-Un procés que culminarà més tard amb Otello i Falstaff.

-Shakespeare li donava un bon camp de treball. Però quan composa Aida, encara ens trobam en el moment que acaben d'arribar a Itàlia les òperes de Richard Wagner. Comença una competència, entre Verdi i l'alemany, que radicalitzarà enfrontaments dins tota l'Europa melòmana.

-Segurament per això Verdi féu un gran esforç per desmarcar-se de les partitures wagnerianes, creant una òpera molt elaborada i molt italiana.

-D'altra banda, és una de les òperes que més s'han representat. Tothom en coneix passatges, i no pens tan sols amb la Marxa triomfal.

-No. Tant el tenor com les dues sopranos tenen moments i àries ben populars. A Palma, vaig poder presenciar, en el Líric, una de les millors Aides que es podien sentir el 1959, cantada per Mario Filippeschi, Simona Dall'Argine i Fedora Barbieri.

-Fedora Barbieri, aleshores, era una de les Amneris més cotitzades del món.

-I Filippeschi, juntament amb Mario Del Mónaco i Giuseppe Di Stefano, ocupava un lloc de privilegi dins el món dels tenors. Superava de molt l'Aida que vaig sentir el 1957, en el Principal, amb Lucy Cabrera, Gina Salvagno i E. Rodimani.

-No en coneix de millors?
-La de la pel·lícula de 1957, interpretada per Sofia Loren i amb la veu de Renata Tebaldi, potser. I també aquell assaig general a Les Arenes de Verona, l'estiu de 1974, on vaig assistir per amistat amb la mezzo Bianca Berini, una altra Amneris de categoria. S'hostatjava al meu mateix hotel i era una dona encantadora.