La meva fina oïda musical no em permet cantar ni a la dutxa i, si ho fes per espantar el meus mals, molt més enllà de conjurar-los, segur que n'invocaria de nous. Per consegüent, ja es poden imaginar que mai no he estat gaire devot d'això que en diuen karaoke, és a dir, de cantar en un lloc públic, amb un micròfon a la mà, tot seguint la lletra d'una cançó que surt per una pantalla de televisió, mentre sona la música. No, definitivament això no em va gaire. Tanmateix, els he de dir que, des de divendres de la setmana passada, veig això del karaoke d'una forma diferent, com a més amigable i humana. La raó no és altra que aquest dia vaig saber que l'inventor d'aquest giny, el japonès Daisuke Inoue, havia estat guardonat amb el premi Ig-Nobel de la Pau, atès que segons els membres del jurat, el karaoke ha esdevingut una forma completament nova per a què els humans aprenguin a ser més tolerants els uns amb els altres. És així que, almenys en el meu cas, aquest premi Ig-Nobel ha aconseguit un dels seus objectius principals, és a dir, d'entrada fer riure i, a continuació, fer pensar, ja que mai no hi hauria acudit a veure el karaoke com un instrument d'entrenament de tolerància, tan necessària arreu. Els premis Ig-Nobel, atorgats per la revista «Annals of Improbable Research» a aquelles recerques que «no poden, o no haurien de ser, reproduïdes», són entregats cada any poc abans que comenci el degoteig d'anuncis dels seriosos i autèntics premis Nobel i són lliurats en un acte solemne a la Universitat de Harvard, i habitualment compta amb la presència d'algun premi Nobel de debò. El palmarès d'enguany el composa tot un floret de recerques entre les quals resulta molt difícil destacar-ne alguna per damunt de les altres. Tanmateix, a part del de la pau, a mi em tenen el cor robat el de medecina, el de química i, sobretot, el de biologia. El primer, el de medecina, ha estat atorgat a dos professors universitaris americans que han investigat i demostrat que existeix la música country afavoreix el suïcidi, és a dir, diuen haver demostrat que en les zones on hi ha més hores de ràdio dedicada a aquesta classe de música, la taxa de suïcidis es sensiblement més elevada que a les zones amb menys temps de d'emissió de country. Per la seva banda, el de Química, ha estat atorgat a la branca britànica de la Coca-Cola, per fer servir tecnologia avançada per convertir líquid del riu Tàmesis en una forma d'aigua transparent, de nom Dasani, la qual, per precaucions òbvies, no ha estat distribuïda al públic pel seu consum, en el que vindria a ser un exemple clamorós de les urgències i contradiccions del nostres temps. Tanmateix, ja els ho havia anunciat, sens dubte el guardó estel·lar d'enguany és el de biologia, atorgat a un equip internacional d'investigadors, compost per dos canadencs, dos danesos i un suec, que han investigat la funció dels sons produïts per les arengades del Pacífic i les dels Atlàntic. Un sons que tenen característiques molt notables, que són emesos de nit i per seqüències de polsos i, ja em perdonaran, motivats per l'expulsió de gasos pel conducte anal. A més, i segons diuen els autors de la recerca, aquests sons no havien estat estudiats mai abans, no es veuen alterats pel règim alimentari i, per afegitó, n'augmenta la freqüència amb la concentració de peixos, la qual cosa els ha portat a conjecturar que les arengades els fan servir per comunicar-se. Jo ho veuen, jo que encara me'n record d'aquelles inefables capses groguenques i cilíndriques de disciplinades arengades, posades sempre damunt d'una cadira a la porta de les botigues de queviures, fent totes les funcions de cartell anunciador, ara em veig sorprès de saber que les arengades, a més de la seva funció providencial guaridora de quaresmes, també podrien ser la clau de sofisticats processos comunicatius. Ja ho sé, la broma és fàcil, però no m'hi he pogut resistir perquè, per difícil que els pugui semblar, la recerca sobre els sons de les arengades existeix de debò i ha estat publicada per una revista científica. La concessió del premi Ig-Nobel ens ho ha permès de saber, ensems que ha vengut a confirmar, una vegada més, aquella afirmació, feta per un torero a un filòsof, sobre la realitat incontestable de què hi havia gent per a tot.
Llorenç Valverde, catedràtic de la UIB
