Senyor director:
En relació a la controvèrsia suscitada entorn a la nostra identitat nacional, ha quedat prou clar -en la meva opinió- que, com deia Joan Fuster «la consciència nacional unitària en l'àrea catalanoparlant mai no es va perdre del tot», malgrat la regionalització del gentilici «català» i l'eclosió de sentiments localistes. Només dos breus exemples més.
En el segle XV, el 1456, en celebrar-se la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, els consellers de Barcelona remarquen que el nou sant és «de nostra nació».
En el segle XVII, en eDietari de Jeroni Pujades del dilluns 26 de gener del 1604 i fent referència a les Corts celebrades a València per Felip III s'afirma: «Y los valentians diuen ara que són ells los vertaders vells catalans». I en podríem posar més exemples -com els del segle XVIII de l'Ajuntament de Palma i els defensors valencians de Barcelona-, però la limitació d'espai no ho permet.
Penso que ha quedat prou clar també -encara que no se'n vulgui parlar-, que no hi ha hagut al llarg de la història cap nacionalisme balear.
Pere Oliver i Domenge, un dels fundadors de l'Associació per a la Cultura de Mallorca i del Partit d'Acció Republicana amb Emili Darder, defensava el 1916 a La Catalanitat de les Mallorques que l'Illa feia part de la Gran Catalunya. Guillem Forteza, fundador del Centre Regionalista i batlle de Palma quan el partit autonomista s'uní al liberal, afirmava el novembre del 1917 que Balears, Catalunya, Rosselló i València, a exemple de la volta de creueria, «eren els quatre contraforts de la Pàtria».
De la seva banda, el Consell Directiu del Centre Regionalista de Mallorca manifestava el 18 de febrer del 1918 que aquesta havia de reintegrar-se a «la gran família de parlar catalanesc».
Al Principat, Cambó, líder de la LLiga, afirmava el 1918 que als mallorquins «se'ls presenten dues solucions, o sumar-se a l'Estat català, o continuar units a l'Estat espanyol unitari».
Lluís Martí, exsíndic de l'Ajuntament i director de la majoria republicana que durant anys exercí el govern a Cort, es dirigí a la Mancomunitat de Catalunya perquè tingués en compte els mallorquins i propugnava la unió amb el Principat.
Ja l'any 1930, Emili Darder, en el parlament de l'acte inaugural de la Joventut Escolar, manifestà que «els mallorquins no provincians es dirigien cap a Catalunya» i que, quan es generalitzés la cultura, Mallorca, València i Catalunya s'arreplegarien voluntàriament.
Parlant de l'Avantprojecte d'Estatut redactat per l'Associació per a la Cultura de Mallorca, el seu òrgan, La Nostra Terra, argumentava el juny del 1931 que «el seu esperit fuig, naturalment, de la idea del Balearisme» i que «no ve a negar la gravitació d'aquest grup geogràfic, vers el Poble Pairal». I reblava el clau: «L'única motivació racional del sentiment de fraternitat entre les Illes és una única i comuna ascendència». Gabriel Alomar criticava en les Corts el 25 de setembre del mateix any l'article 13 de la Constitució republicana, que prohibia -com el 145.1 de l'actual- la federació de regions autònomes.
Antoni Salvà, director de La Nostra Terra, denunciava el gener del 1933 el balearisme tot dient que «les relacions materials i econòmiques de Mallorca amb Catalunya són, evidentment, molt superiors a les que pugui tenir amb qualsevol de les altres Balears». Alexandre Jaume, per la seva banda, declarava a El Obrero Balear, òrgan de l'Agrupació Socialista, que el seu ideal era la reincorporació a «la antigua nacionalidad catalana» i que «hemos creído ver una mayor relación, una mayor cordialidad entre menorquines y catalanes y entre ibicencos y valencianos que entre esos isleños y nosotros».
En conclusió, resta prou clar que el balearisme ha estat la teoria d'aquells que, sense abandonar l'espanyolisme, estaven disposats a acceptar un cert nivell de descentralització per separar-se culturalment i política del Principat. Que el mallorquinisme polític sempre el rebutjà i també els sectors conscienciats de Menorca i d'Eivissa.
Que no hi havia aleshores -i no hi ha ara- més relacions econòmiques entre les Illes que les que existeixen entre aquestes i el Principat o el País Valencià. L'informe de la Conselleria de Transports revelava fa dies que nou de cada deu viatges a l'Estat dels illencs es fan a la Península. I que entre les Illes el transport de mercaderies és mínim.
Ni per història ni per sentiment identitari ni per interessos econòmics no té sentit reivindicar una fantasmagòrica nació «balear». No tinguem por de reinvindicar la nostra com sempre ha fet el nacionalisme a la nostra terra.
Francesc Tur i Balaguer. Palma.
