Sentireu parlar a bastament de la síndrome de Manolo. Ara per ara, els símptomes encara no s'han acabat d'inventariar, però en general podríem dir que afecta empresaris, directius, executius i persones decisòries, que tenen unes responsabilitats que depassen els seus mèrits i les seves aptituds. Qui no en coneix, de persones així? La seva proximitat és en general molt desagradable, són persones que no viuen ni deixen viure, preses de la suspicàcia causada per un generalment ben justificat sentiment d'inseguretat. Són persones tòxiques, contaminen, fan l'entorn asfixiant. Roben el temps, la concentració, l'humor i l'alegria de viure dels seus subordinats. Es passen la vida cercant culpables dels propis errors i declaren una guerra sorda i obstinada als testimonis dels seus ridículs. El pitjor que et pot passar, si tens un superior amb la síndrome de Manolo, és que ell sàpiga que tu coneixes les seves mancances; que tu el saps ignorant dels basaments de les coses generals. No et passis mai de llest, amb persones així, no et deixis temptar per la vanitat de traslluir els teus coneixements o de posar en valor els teus petits èxits en la feina -o en la vida en general.

Més o menys, les coses van per aquí, però no acab d'entendre per què els qui, des de la universitat Pompeu Fabra, han descrit la síndrome, l'han circumscrita al món de l'empresa. Aquesta síndrome, la que afecta persones que serien un encant si s'assumissin com a Manolos i no acceptassin el rol de Don Manuel, aquesta mateixa síndrome la trobareu en hospitals, en ajuntaments, en tota casta d'organismes públics, en el comandament dels transatlàntics i en les companyies de teatre amateur. Molt més greu és encara en el món de la política, on la síndrome ataca governants de mediocritat irrefutable, que per no augmentar la seva inseguretat s'envolten de subordinats més mediocres encara. Hi ha partits polítics que han rodolat de cap a la manca d'idees per la simple raó que no en tenien gaire els seus caps més egregis i no han volgut, prop d'ells o d'elles, militants capacitats per llegir tres retxes seguides en un llibre de divulgació sobre qualsevol matèria. Atenció, idò, a aquesta síndrome, perquè qui la pateix pot sentir-se com un animal acorralat, encès per l'herpes de la suspicàcia i disposat a envestir amb banyes i ullals el primer que passi per davant. Feis-vos enfora de tots aquells que desenvolupen tasques per a les quals no estan qualificats. Si sou joves, aquest consell us pot fer molt de bé. Si sou vells, què vos he d'anar a explicar que no sapigueu...