He d'agrair a Joan Carles Gomis, Coordinador de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Palma, que m'hagi fet arribar un exemplar del magnífic estudi, àmpliament il·lustrat, Torrent 1904-1990, de Juan Elorduy, el qual, amb motiu del centenari del naixement del pintor menorquí, ha estat editat conjuntament pel Consell Insular de Menorca, l'Ajuntament de Ciutadella i la Fundació Sa Nostra. Aquest esplèndid volum m'ha empès tot d'una a visitar l'exposició d'aquest artista que actualment es pot veure a Ses Voltes de Baix Murada.
En aquest treball, Elorduy comenta: «Menorca és una illa de paisatges suaus, cases blanques i vaquetes que pasturen per prats verds i de cales idíl·liques d'aigües transparents i platges d'arena fina. Però res de tot això no apareix als quadres de Torrent». Com igualment: «Crida l'atenció que, en un pintor que després serà reconegut per la seva transgressió del color, en els seus inicis tingués una paleta de colors tan apagats. També estranya el tractament de la llum, molt tènue i hivernal per a un pintor mediterrani d'una illa de llum intensíssima i reverberant». Per descomptat, Torrent no acceptava esser definit com «el pintor de Menorca» i, certament, no tenia gaire -si res- de mediterrani. En certa manera, podríem dir que la seva pintura sembla més la d'un artista de més al nord. Però resulta igualment fora de lloc que se l'hagi motejat de «Van Gog de Menorca». L'obra nombrosíssima de l'artista va esser possible a partir d'un cert postimpressionisme autodidacte amb algunes concomitàncies amb el paisatgisme ibèric d'un Ortega Muñoz, un Benjamin Palència, un Joaquín Vaquero i altres -que, per cert, devers els cinquanta semblaven esser els pintors de moda del franquisme-, paisatgisme que també podríem qualificar d'una mica fauve o expressionista i que, en el seu cas, va anar evolucionant de manera molt independent i personal fins a una pintura d'un cert ingenuïsme poètic, a consciència que no era gaire apreciada pel que havia estat el seu públic, és a dir, una pintura o una poesia -perquè també es pot fer poesia en pintura- feta sols per complaure's ell mateix. Algunes de les obres més importants d'aquesta darrera època serien La negra sola (1988), dues obres amb el mateix títol de Personas (una de 1987 i l'altra de 1989), La madre y otros (1989) i, sobretot, La abuela (1981), un quadre que ens recorda l'alè poètic d'algunes teles de Gauguin, abans de partir cap a Tahiti. Cal afegir que, com a testimoni eficaç d'aquesta evolució, el treball de Juan Elorduy ens fa treure el barret.
Naturalment, l'exposició que ara es troba a Palma no pot esser tan comprensiva com l'estudi en qüestió, però em sembla de visita quasi obligatòria per a tot afeccionat a la pintura que mantingui un respecte mínim per al postim-
pressionisme i que, en conseqüència, no dejecti automàticament totes les seves manifestacions, Morandi inclòs.
Certament s'ha de veure un Mercado de Pollensa (1947) de pinzellades curtes, molt apreciat pel pintor que no va voler mai posar-li preu i que sembla que va esser realitzat en una sola sessió de dues hores i mitja. També resulten molt característics els paisatges que podem dir amb perspectiva aèria, el que pràcticament fa desaparèixer l'horitzó i, curiosament, elimina el contarst entre el primer i el darrer terme. Dins aquesta extensa categoria o grup, podem admirar Campo sur (1953) i La alqueria (1954), que va obtenir una Primera medalla en el XIII «Salón de Otoño» (vade retro!), com també els agosarats i tan personals Predio de las estacas (1962) i Tierra labrada (1982).
Un dels millors quadres d'aquesta exposició, pel meu gust, és el titulat Remolcadores del Sena (1951). I també crida l'atenció, realitzat en una altra visita, Escena de París (1959), que té la frescor d'una il·lustració de còmic.
Exposats en una vitrina, juntament amb una sèrie de caricatures i dibuixos, un pot admirar un Boceto de las dos cabras (1963), un petit oli -com totes les altres pintures exposades- sobre cartró entelat, d'una força extraordinària, i el titulat Primer oleo (1925), una marina que ja mostrava la capacitat de l'aprenent que, a la seva nadiua Ciutadella, anava a classe amb en Mollet, tot un personatge i pare de Francesc de B. Moll.
De l'última època del pintor, que -com ja hem suggerit- potser no ha estat suficientment valorada encara, cal destacar El hermano infeliz (1984), acompanyat de dos familiars que l'acompanyen, a vorera de mar, sobre l'arena d'una platja, Abuelo y nieto (1987) i, sobretot, Tres madres (1988).
Bartomeu Fiol, escriptor
