Les mans -aquesta eina amb capacitat de manipular les coses- i la rialla -aquesta capacitat d'alliberament de la por i la tragèdia de la mort-, potser sien els trets diferencials dels humans. De la intel·ligència, cal dubtar-ne amb l'evidència dels resultats de moltes decisions humanes. I de la paraula, la proliferació de bocamolles i disbarats fan patent que pot ser poca cosa més que un caragol buit sense closca. Encara que no sempre sigui així, els dubtes sobre la intel·ligència i la paraula dels humans són grans. Sobretot, de la paraula i de la intel·ligència dels qui manen, que tenen més perill que ningú d'equivocar-se.
Per aquest motiu, antuvi i a les comunitats més precavides, al costat del poder hi tenien un bufó, una mesura sanitària de contrapoder, un antídot de la comandera. La rialla ha estat també l'antídot contra la fortor, contra la impostura, contra els usurers... Als llocs, però, on els poderosos han retirat el bufó, o fins i tot l'han mort, el caràcter grotesc d'aquest ha passat al poderós, a l'impostor. La comparsa de personatges de la literatura còmica clàssica, avui i aquí, es repeteix en la farsa de la vida pública: l'embaucador sempre impecable i la víctima sempre amb més ganes de rebre.
Potser hagi arribat l'hora de la demostració de la tesi o de posar-ne exemples. Repassar els titulars de diaris en dóna més d'un: «els informatius d'IB3 parlaran del que interessa als ciutadans» (Maria Umbert), «A Alcúdia hi ha un gran dinamisme cultural i l'hem de mostrar per la fira» (Miquel Ferrer, batle de la Fidelíssima), les declaracions de principis de Rajoy... Per no esmentar aquell «s'any passat» -així en salat- amollat per Matas -amb diürnitat i cara alta, Biel Mesquida, dixit- al discurs d'obertura del curs universitari, on s'hi podria haver emportat alguns càrrecs institucionals no gaire il·lustrats però molt llustrats, per no incidir més en el cas Rasputin o treure a rotle el cas d'un executiu de qui tothom demana el nom enganat per dues putes russes a Santa Margalida, on UM demana a la família de Joan March que els faci un hospital i, així, el podran fer fill il·lustre.
La rialla no agrada als poderosos i menys als llavis del poble ras. Ho recordava Ali Lmrabet a la presentació del 7exprés. Jorge de Burgos a El nombre de la Rosa tot protegint la Veritat -amb lletres grosses- de la corrosió de l'humor, talment un expresident de memòria recent deia que a les festes dels beneits també el dimoni pareix pobre i tonto i, per tant, controlable. La literatura i la premsa satírica aconsegueixen amb la ironia fina o la sonora riallada subversiva que els personatges adquireixin l'ambigüitat realista i suggestiva necessària per ballar damunt els dimonis. La broma, de Milan Kundera, és tota una tesi de l'efecte dissolvent de l'humor..
Passa, però, que avui en dia els qui manen, a més de les coses importants també volen riure. I la rialla esdevé com una obligació. Es paguen televisió escombraria i qui més qui menys fa paròdies, acudits, escarnis, insults, bufoneries... L'humor ha esdevingut com un edulcorant del mercat de l'oci. Quan el PP aconseguí la majoria absoluta aquí, algú va augurar que riuríem molt, sense preveure que hi hauria un 14-M i sabent, però, que sovint es riu per no plorar. Si a les festes medievals dels beneits, el dimoni apareixia tan betzol com betzols eren els seus burladors, de manera que se superava la por per esbravament, a la societat de l'oci, el mecanisme de control s'ha perfeccionat: no és necessari el dimoni, són els déus que dicten la sonoritat de les rialles. Però encara n'hi ha que no som tan beatos i ens en reim, del «venid y riamos todos con aplausos a porfía».
l l l
I bé? Qui ha perdut les rialles és el Major de la policia d'Inca per mor d'un fulletó on no s'endevina ni l'adreça i tothom fa burleta dels «protectors» o dels «protegits» que hi fan propaganda.
