Tot el pes a un costat del vaixell de la misèria el fa trabucar i augmenta encara més tota la tristor dels arbres urbans absents. El baf, la vaca que t'alena a la cara de tantes infàmies sense excusa, tanta ineptitud, tanta estultícia, entabana els vidres que insonoritzen la consciència eixorca dels responsables, mentre coven els ous nials de l'empeltat Bronx palmesà. Cares llargues color d'oliva ben madura i gent amb els ulls empaitats i de blanc vermellós. No hi ha plaques a aquests caps de cantons. Quin nom té aquesta plaça? «Al peo!» Au, venga, no m'ho crec, això, la batllessa no s'atreviria... Una plaça sense nom ni nins que juguen no és una plaça, tanmateix. Ni potser fa mèrits per a ser-ho qualque dia. Malgrat agomboli la nuesa d'un home gran i gros estatuat en bronze, tamany natural o una mica més, d'autoria clarament coneguda però no ho diu enlloc. El que clama l'escultura és la evidència de la vida encadenada de canells i turmells i odis i fortors i magrors i minses esperances, mentre amb ulls metàl·lics fita el sol de migdiada d'estiu amb tot el clam de la ira dels esclaus. Quin nom té aquesta plaça? «Antes aquí se jugaba a la petanca, ahora, con las baldosas, no se puede. Muchos todavia la llaman Plaza de La Petanca». Ah. Gràcies. Mirades com armes carregades amb bales de plom, més que res perquè no n'hi ha de més barates. Cercar-se la vida. Del posat d'aquelles dues dones, una a cada banda del brancal d'un portal, se'n diu en català de Ciutat: cercar-se la vida. Quin eufemisme! Peus dins sandàlies que semblen inventats per trepitjar vivències i merdes de ca, a parts iguales. Troca massa embullada no arribarà mai a ser cabdell. Hi veig homes blancs que no fan res amb cara de no voler fer res, i homes negres que exerceixen d'homes negres: miren esbiaixat als que els miren esbiaixat. Mirades com una escopinada. Hi veig necessitat i gargalls secs als pals verd-obscurs dels semàfors, comerços que no passarien cap sedàs sanitari per ample que fos, ansietat fins i tot al vol extraviat i compulsiu de les falcies endolades, inintel·ligibles grafits de colors als murs, als contenidors del fems, fins i tot al trespol. Un moix se menja amb el barram del desig els teuladers que viuen a l'acàcia negrosa, potser silicòtica. Una dona molt grassa camina de la mà d'una rialla en forma de nina petita amb els cabells entrunyellats en coes de ratolí amb fils vermells mesclats amb els cabells. Ai, ara acabava l'alè! Semblen no anar enlloc. Al manco no frissen... Sobretot hi veig desmanyotada, culpable desídia municipal. Olor d'humitats de portes tancades a la generositat, sentor de pixum de culpes. Magror de culpes de manca de criteri i voluntats extraviades perquè ara no toca. Mai no toca als ciutadans de categoria ajupida. Odres estibats de femta de culpes. Oblit putrefacte i resclús de culpes.

P.S. : Aquí hi instal·len un caniparc i l'empren per fer-hi una berbena.