L'evocació de la memòria del temps passat arriba a través de qualsevol dels cinc sentits. Marcel Proust ens donà la seva remembrança de Combray amb la clàssica magdalena, però jo he tingut una experiència paral·lela per camins diversos. Passejava per la Palma antiga i de sobte vaig notar que unes pedres del trespol em feien mal a les plantes dels peus, travessant la defensa de la sola de la sabata. Em trobava a la clastra d'una casa senyorial ciutadana i vaig recordar el mateix dolor viscut caminant els carrers de Santillana del Mar. Aquesta ciutat càntabra forma part de les meves afinitats electives, juntament amb Venècia, Florència, Praga, París, Santiago de Compostela i Girona. Feia memòria del temps aturat entre les pedres dels palaus, convents i esglèsies, bastits al voltant de la col·legiata de Santa Juliana i el seu esplèndid claustre romànic. I em recordava recordant una sensació sensual, tàctil, amb les pedres dures que feien malbé els peus en caminar. Recuperava l'ombra d'Íñigo López de Mendoza, aquelmarquès de Santillana estimador i poeta, amic d'Andreu Febrer i de Jordi de Sant Jordi a la Cort dels reis d'Aragó. Enemic de don Àlvaro de Luna, contra el qual va escriure Doctrinal de privados, composició que aconsell als polítics de per aquí, tot i que va escrita en castellà renaixentista. I de sobte, damunt el seu escut d'armes, vaig veure el vers petrarquià denotador d'aquella estimació a la itàlica manera: «Un bel morir tutta una vita onora". Mentre em deixava guanyar per la bellesa i la veritat recòndita que guarda, em venia a la memòria la consulta per carta de Miquel Villalonga a Xim Verdaguer, per tal d'esbrinar d'on procedien aquestes paraules. Al Claustre, uns capitells alternaven temàtiques bíbliques amb altres demoníaques i obscenes, tot embolcat en hàlits de misteri impenetrable. I en el convent de les Clarisses, el museu Regina Coeli em posava al davant les talles populars i artesanals dels pobles muntanyesos. Imagineria religiosa sorgida de menestrals anònims, entre el romànic i el barroc, passant pel gòtic. Amb una verge negrenca que em va recordar, indefectiblement, les «Morenetes» de Mallorca i Catalunya. O amb concessions a una estètica pagana del sofriment, amb sebastians de fusta, sants Rocs i d'altres. Era un homenatge al treball incògnit i callat del qual sorgeix un art que desafia el pas del temps. Una gran lliçó: contra qualsevol temptació de genialitat, l'obra ben feta i prou. Quan sortí de la presó, «El Xoco» visità Santillana i em diu que recorda, també, el museu i fundació de l'escultor Jesús Otero Oreña. Faig memòria damunt memòria.
-Otero treballà amarat amb totes les essències d'aquella terra. El 1993, un any abans de morir, havia donat a l'ajuntament de Santillana més de 50 talles i objectes procedents de la seva col·lecció personal.
-Jo el record com un artista contemporani de tendències naïves.
-A mi em semblà exactament tot el contrari: un neoclàssic que havia fixat la seva atenció en el romànic vora el qual havia crescut. Fet i fet, un producte del seu entorn.
-Vols dir que, amarat de romànic, va continuar fent romànic en el segle XX?
-Vull dir que la seva obra admet una lectura com a renovador del llenguatge figuratiu tradicional.
-Un revitalitzador del tòpic?
-Potser sí. Gens m'estranyà que un hàbil lector de la contemporaneïtat com José Hierro reclamàs l'atenció de tots davant aquelles escultures. Mereix esser més conegut.
