«Los Tarantos»

TW
0

Encara tenc dins els ulls les imatges emotives, d'estètica colpidora, amb motiu d'una recent transmissió televisiva de Los Tarantos. Aquesta producció, filmada el 1963 per Francisco Rovira Beleta, fou nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Però, sobretot, representà el salt definitiu cap al reconeixement d'aquell jove ballarí Antonio Gades, que ara acaba de morir respectat de tothom, exemple de coherència artística i fidelitat ideològica. Compartia treball, d'altíssima categoria, amb una Carmen Amaya de 50 anys, que poc després moria i la seva petenera era un gran plor dins Barcelona, i aquella joveníssima Sara Lezama, de mirada tan neta que competia amb l'escull del mar a la platja de Somorrostro. Gades aleshores tenia ja experiència de ball i coreogràfica. Antonio Esteve Ródenas (1936-1904), primer ballarí amb 17 anys de Pilar López, que li va trobar el nom artístic amb el qual el coneixem, aquell mateix 1963 formà companyia pròpia. Veritable renovador, revolucionari del seu treball, és juntament amb Vicente Escudero i Antonio Ruiz Soler (el popularíssim «Antonio»), un dels grans dins el ball flamenc contemporani. Un creatiu de la llibertat gestual sense fronteres. A Los Tarantos, tant ell com Carmen Amaya deixaren una pàgina escrita del veritable duende inherent a l'art flamenc, grandiós com una vera tragèdia. Aquella variable de Romeu i Julieta dins la Barcelona gitana, amb Tarantos i Zorongos, guarda plans, moments, d'una emoció desbordant que poques vegades ha aconseguit el cinema espanyol. Sempre amb un toc d'art d'altíssima categoria: recordar Gades ballant bulerías damunt les Rambles de matinada, amb les mànegues de reg a doll que li serveixen de teló de fons. O Carmen Amaya, «La Taranta», temperamental d'àngel d'ales en els peus, catedràtica del moviment de mans, dramàticament perfecta. Ara es prepara un musical en versió flamenca de Los Tarantos, amb música de Juan Gómez «Chicuelo» i direcció d'Emilio Hernández, autor del llibret a partir de l'obra teatral d'Alfredo Mañas i del film de Rovira Beleta. Amb coreografia de Javier Latorre. Figuren en el repartiment artistes de la talla de Carmelilla Montoya, Ana Salazar, Juan Carlos Lérida i Candy Román.

K K K
GADES
Na Fiona Campbelem fa notar que Javier Latorre fou contractat per Gades per actuar en el Ballet Nacional.

-Recorda que el va dirigir durant uns pocs anys. Com també treballà amb entusiasme en el Ballet Nacional de Cuba.

-En cinema va fer algunes coses d'importància indiscutible: El amor brujo amb Rovira Beleta el 1976 i una altra versió, potser millor, amb Carlos Saura, el 1986.

-La col·laboració amb Saura em sembla particularment important. Haurem de recordar sovint aquelles grans produccions: Bodas de sangre (1980), Carmen (1983) o la coreografia Fuego (1989), estrenada a París.

-La col·laboració entre Gades i Saura fou fructífera. El ritual coreogràfic del ballarí trobava una concreció rítmica en les imatges del cineasta.

-I tots dos treballaven en una mateixa direcció: aprofundir en el món dels records, els somnis i els impossibles, arrelats a la nostra manera de viure i entendre el fet cultural antropològic.

-Gades fou, a més a més, un fidel i disciplinat revolucionari que trià militar en el Partit Comunista de Cuba. Actituds com la seva em mereixen un gran respecte.

-Ara les seves restes reposaran a Sierra Maestra, on es forjà la Revolució Cubana que ell tant estimà.