Na Fiona Campbeli n'Aquil·les no amaguen la seva sorpresa pel fet d'haver obtingut, jo, un altre premi de poesia. I més que felicitar-me, me'n demanen comptes. Em recorden que ja fa uns deu anys, tothom donava per tancada la meva producció poètica i se'm considerava del tot dins la reserva. Ella ho explica prou bé.

-Sí, vull dir aquella situació del poeta que ja no escriu poesia, encara que actuï com a editor, crític circumstancial, jurat de premis i coses d'aquestes.

N'Aquil·les comparteix el mateix punt de vista, però el subratlla.

-I ara resulta que et despenges amb un estil inèdit dins la teva producció, l'haiku japonès, que exigeix alhora un control mètric molt rígid i una capacitat de síntesi poètica del tot oriental.

-No patiu, que això no passa d'esser un petit parèntesi, una mena de divertiment solitari propi d'una tarda avorrida d'hivern amb pluja darrere els vidres.

-Però el títol del set haikus, Mosafat, continua la teva dèria del paradís perdut diu ella. Certament, Mosafat és, dins la meva humil producció, l'única manera que tenc de convertir en durable aquella infància feliç, tan llunyana i remota.

-A la manera deCombray proustià o eBearn de Villalonga?

-Ja m'agradaria, ja, però els meus versets no donen per tant. Mosafat possiblement no aspira a passar a la història de la literatura, sinó només a deixar constància del meu particular paradís perdut.

-Ja ho deia en Villalonga, que no n'hi ha d'altres.

-Segurament tenia raó. Tanta sort de la memòria que, amb una mica de sort, pot deixar fixada l'emoció d'un temps esvaït per sempre pel camí que no té mai tornada.

-Crec que abans de partir a Olot -diu n'Aquil·les, amb convicció-, ens hauries de deixar veure aquesta darrera incursió.

Pens que tenen raó i, tenint en compte que la cosa és curta, em dic a mi mateix que si els agrada, millor; i si no els agrada, el turment no haurà estat llarg. Llegesc a mitja veu:

-«Jardí d'anèmones, / enyor de tarongina / en temps de móres. // Sona el triangle / de la sang, i les venes / vibren com l'ona. // Dins les blateres / el xiscle de la guàtlera / gela presagis. // Quina esperança / t'habitava? La sínia / lenta i les hores. // Què tems? No escoltis / la remor de la vida / com es fa terra. // El temps abrusa / diamants dins la cendra / de l'alimara. // Crema i no atura / el Paradís, marcida / paraula blava».

Na Fiona Campbel em diu que al seu entendre he aconseguit allò que es proposa l'haikai o haiku, és a dir, el to emocional i la mètrica propis d'aquestes composicions.

-Si anam a la definició, t'has ajustat a la mètrica de 17 síl·labes (5-7-5).

-Per aquí van els trets, però aquest assumpte exigeix més coses. D'ençà dels segles XVI i XVII, quan aquesta forma estròfica apareix en el Japó, conten de poetes que de vegades s'han passat cinquanta anys abans de trobar el tercer vers d'un haiku.

-En fi, que et podem donar per bons aquests haikus de principiant, però hauràs de menjar moltes sopes si vols arribar a desfer la correja de la sandàlia de Matsuo Bashô.