A l'estat ja hi ha un nou President i un nou Govern. Des del nacionalisme polític de les nacions minoritzades el més interessant de tot plegat, inclòs el debat d'investidura, és que sembla que s'ha obert una conjuntura que acabarà amb un nou avanç de l'autogovern i del sistema autonòmic. Si una cosa és clara, en política, és que tot és relatiu i susceptible de canviar ràpidament. Un sempre és fins demà, i un mai, una negativa temporal. Fa poques setmanes semblàvem instal·lats, per anys i més anys, en un clima amb predomini de la involució autonòmica, el centralisme i l'homogeneïtzació. Ara, de cop i volta, es pot parlar del que abans era considerat pecat capital, la modificació dels Estatuts i fins i tot de la sacrosanta Constitució. Veiem com un dels grans motors d'aquests nous temps són els partits nacionalistes que han assolit representació al nou Congrés dels diputats. Observam, amb enveja sana, com les Canàries mereixen l'atenció del Sr. Rodríguez Zapatero per la senzilla raó de tenir un grup que monopolitza la veu d'aquella comunitat. De fet, hem estat testimonis d'excepció, en una d'aquelles trifulques partidistes que són una autèntica demostració de les misèries col·lectives, que de les Balears si algú se'n recorda és un diputat elegit per a Barcelona. Alhora, tots els diputats elegits al nostre arxipèlag es dilueixen al seu respectiu grup. Aquesta esperpèntica situació, a més, provoca una queixa del nostre Govern Balear, cosa que no fa més que palesar el sucursalisme i el provincianisme en què malvivim. El que emprenya no és que no es parli de les Illes Balears, el que emprenya és que en parli un nacionalista català. I dins aquesta orfenesa els balearistes hem d'esperar que les millores vénguin d'allò que alguns dels nostres amics, despectivament, anomenen el cafè per a tots. Si les Balears no queden al marge del nou avanç no serà per haver manifestat una clara voluntat de tirar endavant en aquesta direcció; si ho fem, serà tot i la nostra manca de voluntat. A principis de segle XX els diputats que expressaven el bategar de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, eren fills d'aquestes illes que havien hagut d'obtenir la seva acta de diputat a una circumscripció del Principat. ERC pareix que vol repetir una mica la història. I no ho critic. Tanmateix, el que és evident és que l'objectiu òptim no és aquest. El nacionalisme a les Balears no ha sabut trobar el to adequat perquè una part important del nostre poble tengués la sensació que el més beneficiós era votar partits que tenguessin la seu d'operacions a Palma i no a Madrid. Moltes vegades he pensat que el vot nacionalista és més útil per al país a les estatals que a les autonòmiques; òbviament com tot té pros i contres, però crec que és sostenible aquesta teoria, sobretot, un pic desplegat l'aparell institucional i legislatiu balear. Massa sovint oblidem la nostra realitat, i la nostra realitat electoral és molt dura des del punt de vista de l'autogovern. Com a molt podem aspirar a una mica de victimisme estratègic. No confiam en la nostra capacitat per gestionar el futur, no desitjam un grau de llibertat considerable per marcar cap on volem anar. Continuam ancorats en l'amiguisme: el pensament majoritari segueix essent el d'intentar tenir una mica de bo, d'aquí aquesta relativa obsessió per la coincidència de colors polítics al Consolat i a la Moncloa. M'agradarà veure els teòrics de la coincidència fent campanya a favor del PSOE a les pròximes autonòmiques, d'acord amb la coherència que els caracteritza. Les Illes Balears han de menester tenir aquest tercer espai polític, l'espai polític del nacionalisme. I aquest espai encara és embrionari perquè els organismes que s'hi mouen no han encertat, no hem encertat, a configurar una opció atractiva i amb la suficent credibilitat i potència. Cal perseverar-hi perquè els nous temps que vénen de l'estat no fan més que assenyalar que aquest camí del tercer espai suposa les messions a jugar. La gran pregunta és si la política a les Balears serà una cosa de dos o una cosa de tres.