Prevenció, molta prevenció
Que el llenguatge no és neutre és una cosa ben sabuda. La utilització de determinats conceptes té unes conseqüències concretes. De fet, aquesta utilització molts de pics ja és indicativa d'una càrrega ideològica. A més a més, resulta que molts conceptes evolucionen, canvien de significat per l'ús que en fan determinats líders d'opinió. Un dels termes més perversos que s'han posat en circulació els darrers temps és el de guerra preventiva. La guerra preventiva és el resum conceptual que va donar cobertura a la intervenció militar angloamericana a l'Iraq. La seva aparició suposava l'eclosió d'una justificació que superava la doctrina clàssica construïda feixugament i amb paciència pel dret internacional. Aquesta doctrina clàssica venia a dir que l'ús de la força només és legal, si se'm permet l'expressió, si respon a una de les dues situacions següents: legítima defensa i raó humanitària. Legítima defensa és com tothom sap la resposta proporcionada a una agressió prèvia. La raó humanitària és l'intent d'aturar o evitar que hi hagi una catàstrofe humana, que la inacció-omissió no ens faci còmplices de la matança. Tanmateix, no només és important que es doni una d'aquestes dues situacions, tan rellevant com això és la persona que pot jutjar, que pot decidir, si es dóna la situació, sobretot aquesta raó humanitària. I aquesta persona estava molt clar qui era, almanco ho estava fins a l'actuació unilateral de l'Iraq, la persona jurídica era el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Ens hem de fixar bé que els grans problemes que actualment tenen Bush i Blair estan íntimament relacionats amb l'incompliment d'aquestes regles: ells mateixos s'han justificat repetidament tot afirmant que Saddam Hussein era un genocida (raó humanitària), si bé varen donar més pes a les armes de destrucció massiva, ells mateixos són acusats de guerra il·lícita perquè no compten amb una Resolució del Consell de Seguretat que avali la seva ofensiva. El més perillós i diabòlic de tot plegat pot ser el precedent. Que un estat s'arrogui, en exclusiva, la capacitat de decidir emprar les armes és una de les coses que duen l'ordre mundial a l'arbitrarietat. Se n'ha parlat molt, cal retornar a una política multilateral i abandonar aquest malson de l'unilateralisme. I aquesta és la gran lliçó que han de treure els amercicans del que està succeint. Una cosa és ser la primera potència del món i una altra cosa és ser l'únic que té veu i vot. A l'ex-Iugoslàvia, si no record malament, les hostilitats aliades es varen iniciar sense una cobertura explícita de Nacions Unides; ara bé, almanco sí que hi havia un conglomerat multilateral i unes evidències que feien més peremptòria la iniciativa. No dic que sigui justificable l'incompliment perquè aquest és un debat absolutament llenegadís; el que dic, deixant de costat aquell cas, és que en el cas de l'Iraq encara s'ha fet una passa més, encara s'ha anat més enllà. És evident que el funcionament de les regles internacionals presenta entrebancs que necessiten una intensa reflexió. Entrebancs com el dret de vetar. Entrebancs com que aquest dret de vetar només pugui ser exercit per cinc membres. Entrebancs com el fet que el xantatge i la pressió que els actors puguin fer, sigui gairebé més cabdal que la situació a resoldre considerada en si mateixa; molts països decideixen el sentit del seu vot no en funció del que consideren més positiu per resoldre aquell conflicte, sinó per com sortiran més afavorits els seus interessos (egoistes) nacionals; quina paradoxa que al mateix temps acusin els altres de nacionalistes. Si ens fixam bé, molts d'aquests entrebancs tenen molta rellevància en tota la discussió sobre la Constitució europea i el sistema de votació. És obvi que el sistema internacional personificat en les Nacions Unides no és perfecte: com la democràcia, és millorable, ha de millorar, ara bé, també com la democràcia és el manco dolent dels sistemes que es coneixen; per tant, com més ens apropem als seus principis, millor, com més enfora hi anam, pitjor. Aquesta és la prevenció que hauríem de tenir present.
- El PP defensa que només les llengües que són oficials «en tot un país» ho poden ser a Europa
- Jaume Carot, reelegit Rector de la UIB amb un fort vot de càstig
- El Parlament de les Illes Balears va ser la primera institució en demanar l’oficialitat del català a Europa
- L’Estat espanyol de dia fa feina pel català a Europa (i de nit la desfà)
- Louis Vuitton okupa el Castell de Bellver, hi instal·la aire condicionat i prohibeix que s'hi facin fotos
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.