algo de nubes
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
26°

L'herència del vent

Henry Louis Mencken va ser un periodista que va viure entre el 1880 i el 1956 i que va tenir la possibilitat de fer un seguiment de ben a prop de l'in-famós (d'infame i famós) judici a Scopes, el mestre que va gosar -el 1925- desafiar les lleis de l'estat de Tennessee i ensenyar la teoria de l'evolució als seus alumnes. Un judici que va inspirar la memorable pel·lícula «L'herència del vent» protagonitzada per Spencer Tracy. Hi ha a Internet nombroses planes web amb frases lapidàries de Mencken, entre les quals hauria d'ocupar un lloc estel·lar una que és bastant popular entre universitaris, especialment americans, que sosté allò que «Els que poden, fan i els que no poden, ensenyen». En té d'altres igualment contundents, com per exemple la que assegura que «Qualsevol problema complex té una solució simple, enginyosa i equivocada». Possiblement els passats resultats electorals varen exposar de forma crua i contundent la veritat continguda en l'afirmació, també seva, que «Qualsevol persona decent està avergonyida del govern sota el qual viu». I és que, sempre segons Mencken, «les persones no esdevenen civilitzades en proporció a la seva voluntat de creure, sinó en proporció a la seva capacitat per dubtar». I coses per l'estil, algunes de les quals -que no totes- jo signaria encantat. Les cròniques de Mencken sobre el judici d'Scopes són accessibles totes en una web especialitzada en una cosa anomenada «ateisme positiu» i que es pot trobar fàcilment si hom demana per Mencken a qualsevol cercador.

Gràcies a aquesta web, he pogut saber que eBaltimore Evening Sun publicava, el dia 29 de juny de 1925, el primer de la sèrie d'articles de Mencken sobre el judici d'Scopes. Aquest primer article, titulat «Homo neanderthalensis», era previ a llur inici. La contundència del paràgraf inicial prometia un sucós seguit de cròniques sobre aquest judici:

«Tals obscenitats, com el proper judici de l'evolucionista de Tennessee, si no serveix per a altra cosa, almanco crida l'atenció de forma dramàtica, sobre el fet que la il·lustració, entre la humanitat, està distribuïda de forma molt limitada. És habitual assumir que el progrés humà afecta per un igual tothom -que fins i tot el més obtús dels humans, en aquests dies brillants, sap més que qualsevol humà del, diguem-ne, segle divuit, i que és molt més civilitzat. Aquesta assumpció és bastant errònia. Les persones de la minoria educada, sens dubte, saben més que els seus predecessors i d'alguns d'ells, per ventura, hom pot dir que són més civilitzats -encara que no m'agradaria haver de donar noms- però les grans masses de persones, àdhuc en aquesta república, són precisament al mateix lloc on eren les guardes als inicis de la història. Són ignorants, són deshonestes, són covardes, són innobles. Saben molt poc d'allò que paga la pena saber, i entre elles no hi ha cap senyal del més petit desig natural per augmentar els seus coneixements».

M'ha vengut bé retrobar aquest enllaç entre els punts del meu navegador, especialment després de fullejar els diaris i trobar la notícia que, als Estats Units, els creacionistes ataquen de nou, fins el punt que ha fet necessari que científics de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, entre d'altres, creassin una web que serveixi de guia docent per ensenyar correctament a les escoles l'evolució de Darwin i contrarestar les tesis religioses que continuen bramant contra aquestes teories. Al capdavall, l'argument més poderós, en favor dels evolucionistes i en contra dels altres, els creacionistes, rau justament en l'absurda contraposició entre l'evidència científica que dóna suport a les teories dels primers i la fe religiosa, que és l'únic suport dels segons. I és que, ben mirat, el món en va ple d'absurdes contraposicions entre veritats científiques, d'una banda i, de l'altra, creences, interessos perversos o el que sigui, com seria també el cas dels atacs contra la unitat del català o el del fals debat sobre el bilingüisme. Tanmateix, el comentari de Mencken també m'hauria pogut servir per il·lustrar el capítol següent de la disputa musical de Felanitx. Com és sabut, a «L'Encontrada» del passat Diumenge de Pasqua no va sonar la marxa reial, sinó que, com volia el rector, va sonar l'Al·leluia a través d'un sistema de megafonia contractat per la parròquia a l'efecte. L'enfrontament, però, no ha acabat. D'una banda la batlessa ha assegurat que l'any que ve sonarà la marxa reial i, de l'altra, han aparegut fulls pels carrers de Felanitx contra el rector, a qui insten que «fugi» del poble. Tot plegat, una forma com qualsevol altra per defugir els problemes reals de Felanitx. En qualsevol cas, no deixa de ser impressionant -i trist- aquest barroer intent de linxament contra el rector de la parròquia de Felanitx, culpable només d'haver intentat fer realitat, una vegada més, el principi que «Cal donar al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». Ja veurem com acaba tot això.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.