algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 22°
23°

Apunts de Setmana Santa: processó moderna

Un envitricollat affaire s'ha generat per mor de la música que ha de tocar la banda a la processó de l'Encontrada, al Matinal de Pasqua felanitxer. En dues paraules, la batlessa del PP vol retornar a l'encontrada la marxa reial, feia cent anys i escaig que hi sonava. Havia estat retirada pels capellans i ajuntaments anteriors -PSOE, PSM, UM- i substituïda, ara no sé si per una peça de Beethoven o de Haendel. Tot i interessar-me aquesta qüestió, m'agrada molt la denominació popular de la música que toca la banda després del matinal: «la música de la freixura». N'hi ha que li diuen «el pasdoble de la freixura». És la sintonia que anuncia que el plat de frit de freixura, amb fonoll i xítxeros, i qualque estrigassó, espera a taula. Però la meva cosa avui no va de Felanitx, va per una altra banda, de música.

El batle, o la batlessa, de «no-diré-quin-poble-de-mallorca», conten, tenia un contenciós, potent i rabiós, amb la banda de música i no s'avenien gaire. Per no dir gens. Havien començat a discutir-se per un lloc d'assaig i havien acabat tirant-se els trastos pel cap: en aquest cas, els instruments pel cap. Els components de la banda decidiren, ara que s'acostaven les celebracions de setmana santa, fer pressió -es creien indispensables- i anunciaren al batle, que, si no accedia a les seves peticions, no acompanyarien les processons. Poca solemnitat tendrien, pensaven ells, sense la banda de música. Les messions eren fortes: una vaga quaresmal, quasi santa.

Se'n dugueren, els músics, un toc pels morros, perquè el senyor batle els va fer saber que no li feien cap falta. El vespre, a la processó del Dijous Sant, hi havia música. Aquesta procedia d'un gran ràdiocassette que duia un policia local amb una cinta enregistrada de música processional: ram-patapam-patapam-pam-pam... Idò. La imatge, tot i que pugui remetre a la d'aquells bergantots negres americans amb una gran ràdio damunt l'espatla, amb la música a tota, era un poc diferent. En aquest cas, el policia -abans li dèiem saig o celador- no duia l'aparell damunt l'espatla, sinó que l'aguantava solemníssimament amb les dues mans, davant-davant de la processó, marcant el pas.

Però la cinta del cassette, que devia ser de mitja hora de durada, s'acabà. I es veu que quan s'acabava, es disparava automàticament la ràdio. Just en aquell moment, ja era tardet, o es retransmetia un partit de futbol o en José María García, «el Butanito», o un com ell, llançava les seves soflames contra algú important de l'esport estatal. La processó quedà esglaiada, en sentir aquells crits. I no en parlem dels fidels, que ja havien entonat, tres o quatre pics, el «perdóóó-perdóóó-oh-Déu-meu-perdóóó». Un andalús, desubicat, o deslocalitzat, que volia començar una saeta quedà astorat, amb la boca mig badada.

S'apagaren més de la meitat de les espelmes i quasi totes les atxes, i el pobre policia-custodi de l'aparell de ràdiocasette, nerviosíssim, no trobava ni el botó per aturar-lo, ni el botó per canviar la música. Va ser un esglai.

A la processó de l'endemà, amb el davallament del Divendres Sant, tot havia canviat. Els músics hi sonaven amb més devoció que mai, convençuts que, autors indirectes de la malifeta, cremarien per sempre al foc etern. Cap a l'infern sense remei: on s'havia vist mai una vaga en Dijous Sant ! El policia que duia l'aparell, temerós d'acabar als llimbs -territori, com saben vostès, en el qual els seus habitants ni pateixen, ni són feliços- havia decidit, per expiar el seu maldret, carregar una creu a la processó que, de grossa que era, no passà pel carrer Tort, carrer que, a més de tort, era estret.

El batle, o la batlessa, en canvi, tant el dijous com el divendres, ben tranquil. Perquè, com és ben sabut, els batles -per definició- van al cel, tot dret, sense passar pel purgatori.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.