Pareix mentida. Alguns fans del PP se senten decebuts davant un nou descobriment de la Mediterrània. Aquesta organització no és revolucionària, sinó conservadora, una manera de ser que Valentí Puig resumia així: no intentar arreglar allò que funciona (principi que, a la balear, se sol concretar a no intentar arreglar res). Això era el canyellisme i això és el neomatisme: la culminació de la carrera política dels cadells que crià l'amo fa una dècada. Quim Torres ha passat revista a l'activitat parlamentària de la majoria conservadora: cap llei en 10 mesos.
La cambra autonòmica s'ha dedicat a derogar, és a dir, a esborrar qualsevol vestigi del parèntesi progressista. Hem assistit a una restauració. S'engana qui esperi més, fins i tot en la política lingüística i en l'educativa. Els neocons que ara reneguen del primer president obliden amb massa facilitat com Aznar repetia que el de Cañellas seria el seu model quan governàs Espanya. L'amnèsia selectiva els fa negligir com presumia el PP perquè, al seu parer, les Balears eren l'única comunitat autònoma amb llengua pròpia on no existien conflictes. Fa tan sols una mica més de vuit anys de tot això i el Govern restaurador avança el canvi de la zonificació escolar a Palma i el del barem per a l'admissió d'alumnes en els centres. Molt bé. Posem un cas pràctic: l'excel·lent i sol·licitadíssima -encara més gràcies a la publicitat gratuïta d'Estaràs, de Fiol i del Defensor del Menor- escola de Son Sardina no pot admetre més infants perquè ha arribat al sostre de la seva capacitat. Com s'ho farà el Govern per explicar als pares decebuts que s'ha avançat en la lliure elecció de centre escolar? Haurà de reiterar que ha canviat els criteris de zonificació i d'admissió, però que tan revolucionària mesura no altera els principis elementals de la lògica i de la física i que, per tant, allò que no pot ser, no pot ser i, a més a més, és impossible. He recuperat un vell disc de Lluís Llach. Si l'SGAE m'ho permet, faré còpies de «No era això, companys, no era això» i les enviaré a tots aquests fans decebuts amb el PP. L'entendran perfectament. No debades, diuen que són bilingües. Si hi ha cap aficionat als versets ben aviat notarà que «autovia» rima amb «utopia», en les dues llengües oficials de la comunitat autònoma.
Si quedàs una engruna d'intel·ligència entre l'oposició parlamentària, segurament es dedicaria a recordar a «tants» de desenganyats qui els va prendre el pèl el vint-i-cinc de maig de 2003 quan els prometé projectes senzillament irrealitzables. Deuen ser, però, molt pocs aquests que acaben de caure del cavall. El PP, a Mallorca, el vint-i-cinc de maig de 2003 obtingué el mateix percentatge de vots que el 1995 i el 1999. Per tant, les extremistes promeses que ara s'incompleixen ben poca cosa hi degueren aportar. La immensa majoria sabia què votava: una manera de ser i d'actuar avalada per setze anys al capdavant de les institucions illenques. Ni més ni manco.
