Segons sembla l'atemptat de Madrid i tota la problemàtica del fonamentalisme islàmic ha deixat, a una part de la classe política espanyola i a una part dels creadors d'opinió, en un estat de perplexitat. I aquesta perplexitat es justifica amb una no explicació, que no fa més que aprofundir la desorientació. Es vendria a dir que el terrorisme clàssic tenia una comportaments i responia a unes motivacions i, per tant, els resultats eren més o manco previsibles i reconduint aquestes motivacions es podia acabar amb aquesta xacra. Ara, el nou terrorisme provocaria uns resultats imprevisibles i no es podrien atacar les motivacions. Personalment som en desacord amb aquesta manera de veure les coses. Necessàriament ha d'haver sistemes per reconduir les actituds col·lectives que alimenten la violència. Hi ha una sèrie de valors i d'estratègies que poden ajudar a aquesta reconducció. Un primer valor és la separació entre l'esfera pública i l'esfera privada. La religió pertany a l'esfera privada, a la intimitat i creences de cada individu. Els europeus veiem que molts de ciutadans de països de la riba sud del Mediterrani vénen a les nostres ciutats i pobles a viure; i vénen a cercar una vida millor, i aquesta vida millor no ha de passar només per trobar una feina ben remunerada, ha de passar també, per l'adquisició i respecte dels valors que fan funcionar la societat, i aquests valors fins i tot tenen reflexos en la intimitat. Venir sense voler canviar el xip és un entrebanc per a la integració. Si la nostra contestació davant aquesta distorsió és una tolerància mal entesa, ens equivocarem, perquè el germen del conflicte i de la descohesió estarà sembrat. És xocant que siguem tan crítics, per exemple amb el puritanisme americà que no sap dissociar l'esfera pública de la intimitat, i siguem tan benevolents quan aquesta manca de dissociació prové de ciutadans o de païssos amb manco renda per càpita. En segon terme, Occident no es pot permetre ni la incoherència, ni la confrontació. I és incoherent el tractament dels presos a Guantánamo, si un dels valors cabdals d'Occident són els drets humans, la violació sistemàtica d'aquests drets precisament a persones d'origen àrab el que fa és alimentar el ressentiment, obrir ferides enlloc de tancar-les. I fomenta la confrontació no condemanar, amb tota la solemnitat i tota la potència pertinent, algunes actuacions protagonitzades pels israelites. Que consti que no defens prendre partit per la banda palestina; el tema es perd pels dos costats. Ara bé, la posició dels Estats Units és la contrària, ha pres partit per l'altra cantó pels israelites, i això no fa guanyar simpaties i complicitats. El conflicte palestí és instrumentalitzat, i si sabem que hi ha aquesta instrumentalització amb uns efectes ben nocius, el que hauríem de fer és evitar-la. Una mica més de neutralitat i objectivitat tendria efectes positius i exemplaritzants. Precisament en aquesta reflexió crec que és on cal incloure la qüestió de l'Irap. La gran pregunta a fer és: la invasió de l'Iraq ha fet minvar o ha incrementat el terrorisme islàmic? I més enllà: la situació actual d'ocupació què està fomentant? Durant molt de temps el discurs oficial davant el terrorisme ha estat la fermesa. De fet, molts de pics aquesta fermesa era autista perquè era més una reacció al dolor que una solució de futur. Allò important no és si ets o no ets tou, si cedeixes o no cedeixes; allò important és si amb les teves decisions aconsegueixes retallar o donàs oxigen als violents. Fins i tot els americans se'n temen que, per a la llluita contra això que s'ha batejat com el terrorisme internacional, seria millor retirar les tropes d'Irap. Obviament el problema és d'estabilitat del país després d'aquesta retirada. De totes formes, si la conclusió és que l'estratègia de la confrontació ha estat un error alguna cosa haurem avançat. La perplexitat és humana, com ho és l'equivocació, ara, no ens podem permetre quedar instal·lats en aquestes situacions. Hem de començar a fer algunes rectificacions almanco per sortir d'un procés de retroalimentació mútua.