Sr. Director,

He sentit a parlar molt encertadament el senyor Lluís Pomar, en un debat del Canal 4, sobre la saviesa i la respectabilitat dels vells. El senyor Pomar venia a dir, amb paraules més encertades que no pas les meves, que el que fa respectable i savi un vell no és el fet de ser vell, sinó el fet d'haver aprofitat la seva experiència vital per treure'n unes conclusions sàvies i enriquidores. I jo vaig pensar, com a exemple, en el cas de mon pare. Mon paret no va anar gaire a escola. Uns quants cursos, abans dels vuit anys, és tot quant va haver de menester per poder començar a fer feina i guanyar-se les sopes de per vida.

Va néixer en una Mallorca gairebé feudal, el 1926. Son pare i sa mare vivien i treballaven de sol a sol per als senyors, que els deixaven viure dins una caseta al costat de la casa gran. Mon paret era un nin llest. Va ser allò que es diu un autodidacte de cap a peus. Va muntar un negoci familiar, modest, però pròsper. Quan va arribar la transició, jo era petitona. Ell em contava coses de la Guerra Civil: històries d'assassinats i tortures viscudes de primera mà... Però ell votava la UCD, perquè, en aquell moment, creia que representava els seus interessos de petit empresari conservador. ¿Què havia de votar mon pare, durant aquells primers anys de transició i primers anys de Democràcia, després de 40 anys de Dictadura, després d'haver-se format a si mateix, i després d'haver-se empassolat els NODOS dels diumenges quan anava al cine? Però amb el temps, ja amb més de 60 anys, els records i l'experiència vital començaren a ser un corcó dins el seu pit, ja tabacat. Va començar a cercar el sentit dels cadàvers de les cunetes que havia vist de ninet. Va recordar vivament l'enfrontament de la seva padrina, alaronera i valenta, amb els assassins del batle d'Alaró, nebot d'aquella doneta.

Es va revoltar contra l'explotació caciquil dels seus pares. Ell em contà que son pare, un picapreder republicà, rude i grosser, feiner com un dimoni, no va ser assassinat per la colla de falangistes del Vivero perquè no li hauria sortit a compte al senyor, que gaudia del servici gairebé de tota la família. Ell em parlà dels motius de l'assassinat d'en Cullerot (n'Horrach) i d'altres veïnats. Son pare, el meu padrí, era de la mateixa colla que la major part d'assassinats al Vivero.

Va sentir bullir-li la sang davant els atacs dels populars a la identitat i la llengua dels mallorquins, a la terra i al paisatge. Va interessar-se per la història d'aquesta terra, que no havia tengut oportunitat d'estudiar a l'escola.

Havia nascut servent, quasi esclau. Va esdevenir l'amo del seu negoci. Havia votat la UCD i el PP. Va morir roig i nacionalista. L'havien registrat com a Bartolomé, i morí com a Bartomeu. Va evolucionar. Va ser conseqüent amb el que havia viscut. Això l'honra.

Tant de bo servís d'exemple, sobretot als joves que proclamen les virtuts del Régimen d'en Franco, però que no el varen viure. Tant de bo servís d'exemple a tots aquells que voten el PP però que, si poguessin, votarien en Franco. Esper que la saviesa d'aquest vell, mon pare, faci reflexionar els joves, però també els vells mallorquins de la seva quinta.

Permeteu-me que li dediqui uns versos d'en Joan Margarit:

Però els meus morts foren senzills i pobres i mai no he retrobat les seves veus sinó en la solitud de fer-me gran, quan el vent m'ha parlat la meva llengua.

Catalina Antonina Bisquerra Morro. Palma.