Lluís Maicas

Quadern de viatge

Lluís Maicas09/03/04 0:00

Divendres, 27.- A despit de danyar la seva ben guanyada, i sòlida, reputació, he de reconèixer que sempre ha estat un plaer fer mals negocis amb en Joan Oliver Fuster, de can Maneu. Qui accepta, com ell, les pèrdues i els guanys amb idèntica elegància i discreció té la meva admiració i el meu respecte. En el cas concret d'en Joan Oliver, a més, he de convenir que els anys no han pogut tòrcer la nostra voluntat de ser amics i aquest fet, no gens fútil en temps de relacions hostils, sens dubte ha ajudat a considerar el fracàs mercantil, en cap cas artístic, com un èxit de l'amistat, que s'ha enfortit en el soscaire. Avui, precisament, parlant amb ell, hem mig concertat, si ambdós conservam la salut i en un termini sense precisar, el compromís de millorar la nostra pròpia marca de desencerts comercials. La història, crec que val la pena fer-ne esment, començà, de fet, l'octubre de l'any 1996, al seu espai del carrer Montcades, on un efímer heterònim, de nom Lluc Malferit, va inaugurar una exposició amb el títol genèric de Bon Mal Viatge, consistent en la instal·lació de maletes manipulades i transformades en objectes plàstics i poètics de significacions diverses i polisèmiques, una experiència sens dubte gratificant i divertida, de la qual en sortí un catàleg amb fotografies d'en Pere Colom i pròleg d'en Lluís Maicas, el resultat econòmic de la qual es tancà amb unes vendes de zero pessetes i, lògicament, amb uns guanys negatius que hagueren de suportar els organitzadors de l'esdeveniment. Les peces, escultures de la quotidianitat, fetes amb materials de recuperació, referides al trajecte de viure, foren regalades, com a càstig, als amics.

No escalivats amb el primer negoci frustrat, el novembre de l'any 1999 reincidírem amb l'organització d'una nova mostra de poesia objectual: una vintena de peces, si fa no fa, ompliren la galeria Maneu amb un resultat magnífic de crítica oral i escrita, però les vendes foren, per segon cop, de zero pessetes. Les obres tingueren, finalment, el mateix destí que en l'anterior ocasió: mortificar els amics. A finals del 2002 tenia les peces preparades per a una exposició que havia de dur per títoBotí d'estiu, per a la qual mostra es féu l'edició, de tiratge limitat a setanta exemplars, d'un llibre, amb el mateix títol, que contenia un prefaci en forma de poema i la representació gràfica, a cura del fotògraf Vicenç Negre, de cada una de les obres, tot i que, finalment, ens estalviàrem la molèstia de mostrar-les públicament i procedírem, directament, a regalar-les als amics, als quals ignor si podem exigir semblant sacrifici. Ara mateix tenc, entre mans, la gestació avançada d'una nova aventura visual que arreplega les obres baix una denominació comuna: El ventre de les marees. Es tracta d'un conjunt de construccions fetes, bàsicament, amb les restes de naufragis que les ones, i la vida, han perbocat a les roques i a les platges, materials de desfeta que han sobreviscut els temporals només per formar part d'un concepte inèdit, per prendre part d'una nova personalitat, sens dubte més inútil que l'original.

En Joan Oliver, de can Maneu, ha admès, privadament, posseir un rècord no registrat: haver organitzat tres exposicions consecutives sense vendre una sola obra, però de tres diferents autors, els noms dels quals, per finesa, no ha volgut revelar. El repte que ens hem imposat és fer tres exposicions d'un mateix autor sense vendre res, la qual cosa no sembla, en principi, difícil, atès el fet que només ens en manca una, mitja en rigor, i som optimistes de cara a abastar el proper fracàs. Hem concertat que, si tiram endavant el projecte, i per si de cas un atzar dissortat ens proporcionàs un comprador, sigui o no per compromís o per enemistat d'algú que ens vol perjudicar, ens negarem, amb convicció i fermesa, a vendre cap de les obres que s'exposin, car els diners no han de fer malbé la consecució d'una fita històrica, de la qual parlaran, en el futur, les cròniques dels llibres d'art a les exposicions antològiques pòstumes. Això no obstant, a aquesta declaració d'intencions ha de seguir una seriosa advertència: als qui no compràreu res a les anteriors exposicions, fins i tot als qui no les visitàreu, ara no us podrem, no us voldrem vendre res. En un acte de generositat, per tal de no perjudicar més els amics, en aquesta ocasió les peces es faran arribar, per missatger, als desamics per tal que es fotin.