Més impossible que difícil

Divendres horabaixa em telefonaren per dir-me si n'estava assabentat. Així, talment, amb el convenciment que la feta era massa grossa com per mantenir-me desinformat. Per diverses qüestions no havia firat gaire, despús-ahir, i no m'arribaren les xafarderies que, des del matí, omplien redaccions i cercles d'allò que se'n diu «generalment ben informats». I és que la feta era de saber, malgrat fos mala de creure: el marit de la secretària del conseller signava al·legacions a un reglament de funcionament del Consell. Increïble. Què sí, t'he dit, li diuen Jaume Serra Pons i no té relacions professionals amb el món legislatiu -insistia la veu, a l'altre costat del telèfon-, els hi han aprovades totes i tractaven de limitar els drets d'expressió de l'oposició. Tot legal, supòs -repetia jo, amb una cantarella, enfilall de resignacions-. Bé, el resultat ja ho sabeu, poden ser el que vulgueu, i encara quedareu curts, però estan avesats a fer el que els surt dels suspensoris, d'una o altra manera. Per què donar la cara i presentar al·legacions més restrictives, si es poden aprovar a proposta d'un ciutadà anònim, i anodí, supòs. Ningú els faci tan bossots com per no saber que se sabria, com per creure en la necessitat de grans maniobres secretes per acabar fent el que ja havien decidit fer. No, no vos equivoqueu. Tanta sensibilitat significaria un lleuger sobstrat de respecte a l'adversari, que només els hi ho pot suposar qui no s'hagi entretengut a veure'ls actuar. Gràcies a la guarda de quiques progressista, que els deixà arrelar en el Consell com si representassin qualque cosa més que un lobby minoritari, i al sucós repartiment que deixà contents als nacionals i als «nacionallests», els uemites han convertit la institució en un hortet on conren el que volen. Cert que el senyor Matas, àlies sense complexos, els ha minvat el tasser. Però, en el bocí que els queda, la barra lliure pels de la famiglia és il·limitada.

La presidenta Munar pot abandonar els plens per anar a dinar en el seu despatx -no vos molesteu en dubtar qui el paga- mentre els caps de pèsode l'oposició s'esgargamellen, entre bocinada de bocata, per aconseguir un peu de foto en la informació del sendemà -que d'aconseguir qualsevol altra cosa ja han abandonat tota esperança fa temps-. I aquesta només és una mostra del que el nostre molt honorable president en diria el tarannà dels nous temps, els que s'inauguraren després de la legislatura d'excepció que els vacunà contra qualsevol possibilitat de tornar a perdre el «xiringuito». Però no heu de passar pena pel futur de tan il·lustres personatges: ells no en passen. Per si un cas hi hagués qualque fiscal encuriosit per la perversió de les formes, la presidenta in pectore del Govern, la senyora Estaràs, ja s'ha preocupat de tenir-los contents. Sense tenir cap competència en Justícia i, no cal dir-ho, cap dotació pressupostària per aquesta àrea, ha pactat amb la Fiscalia de Balears la construcció d'un nou edifici per albergar-la. Tanta generositat hauria de despertar sospites en els encarregats de sospitar: els fiscals. Però, convindreu amb mi, que sembla més impossible que difícil.