Els Verds i el 14-M

L'ecologisme polític balear s'ha vist contínuament sacsejat des que accedí a les institucions el 1995, a través d'Els Verds d'Eivissa, per la manca de definició d'una estratègia política nítida. Una qüestió pendent de solucionar que és el que ha provocat el seu fracàs i que ara, després i al marge dels resultats del dia 14 de març, hauran d'atendre o, si no, EU la resoldrà per ells. En aquella primera legislatura (1995-1999), i si bé és cert que tot pareixia girar entorn de l'experiment del Consell de Mallorca (el pacte progressista entre PSOE, PSM, UM amb suport extern d'EU), se'ls obria, a Els Verds, unes enormes possibilitats de futur, si sabien aprofitar la irrupció, per primer cop i a tot Espanya, a les institucions. Tot pareixia al seu abast per, en estreta col·laboració entre Eivissa i Mallorca via Parlament, fer néixer una organització verda a tot Balears que anàs a les següents eleccions oferint un projecte unitari, clar i en solitari. Però immediatament la divisió de les dues ànimes verdes projectà ombres amenaçadores. El diputat electe, Balanzat, se va veure sotmès a un «pressing» intern protagonitzat per Joan Buades que aconseguí descavalcar-lo. Paradoxalment, Buades, ja com a líder, que (en síntesi reduccionista) volia uns Verds més, per entendre'ns, «radicals», conduí l'organització a fer part del Pacte Progressista (1999) al qual, més paradoxalment, criticava per la forma de concretar-se. Al mateix temps, o ja abans, aquella divergència estratègica («pragmàtics» i «fonamentalistes») també s'havia apoderat dels ecologistes mallorquins. Després de moltes discussions internes acceptaren la coalició amb EU (1999). Era lògic, sobretot perquè a Eivissa feien part del Pacte. Tots iguals. Pareixia haver-se resolt, per la via de fets consumats, la visió estratègica pragmàtica. Els resultats de 1999 catapulten els ecologistes mallorquins al Govern (sense haver aconseguit mai representació per si sols). La força a l'abast ecologista era enorme: tant pels d'Eivissa com pels de Mallorca. Les dues ànimes, emperò, tornen entrar en disputa i hipotequen Els Verds a tot Balears. Els contradictoris moviments comencen ja l'abril de 2000 a Eivissa amb el trencament amb el Pacte local però sense sortir del general. Tota la legislatura és marcada per la mateixa dinàmica: sí però no. El resultat són candidatures sense sentit. A Eivissa i Menorca se presenten al marge, i amb imatge d'anar en contra, de l'esquerra. A Mallorca, els que no volien la coalició amb EU, i que tenien migrada majoria interna, l'acaben per acceptar i encapçalar, marginant als que l'havien volguda. El resultat de les dues ànimes amb permanent desacord és desolador: desaparició a Eivissa, avortament a Menorca i humiliació a Mallorca, pel doble vot a Palma en benefici nítid d'EU.